Catalunya 1714

Viladomat. L'esplendor del barroc català

El pintor va destacar per la seva destresa artística i per la seva actitud rebel

Maria Coll (text), Francesc Miralpeix (assessorament)
12 de maig de 2014
1 Viladomat. L'esplendor del barroc català
Autorretrat del pintor Antoni Viladomat
Autorretrat del pintor Antoni Viladomat

L'any 1729 Mataró s'albirava com una ciutat pròspera, una bonança que havia animat els dos-cents membres de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, molts d'ells adinerats, a culminar la gran obra de les seves instal·lacions, un conjunt adossat a la basílica de Santa Maria format per una sagristia, una capella, un cambril i una sala de juntes. La construcció del conjunt s'havia finalitzat el 1708, però els treballs de decoració del sostre de la sala de juntes per part de Joan Gallart, un dels artistes més destacats de Barcelona abans de la guerra de Successió, havien quedat estroncats per la seva mort durant el fatídic any de 1714.

Quinze anys després de la gran desfeta, els mataronins tenien clar que només una persona podia dirigir i finalitzar aquella obra, l'artista que en aquell moment estava en boca de tothom: Antoni Viladomat. Aleshores, al seu taller, ubicat al carrer del Bou de Barcelona, ja hi tenia suficients aprenents per fer front a un encàrrec de grans dimensions. De fet, ho havia demostrat amb escreix treballant durant els darrers nou anys al monestir de Santa Maria de Jonqueres de Sabadell, obra que aquell 1727 estava a punt de finalitzar.

La feina a fer a Mataró era precisa: calia acabar la sala de juntes, pintar tres evangelistes i algun apòstol, realitzar els vint olis del viacrucis de la capella dels Dolors i retocar la pintura malmesa de la decoració parietal. Poc podia imaginar-se aleshores Viladomat que aquest encàrrec que estava a punt d'emprendre esdevindria una de les obres del barroc català més majestuoses i també més debatudes pels especialistes del segle XXI.

Però, quan Antoni Viladomat havia passat a ser l'artista més admirat pels seus contemporanis? Més enllà de la seva qualitat artística, hi ha dos factors que van marcar la seva vida: haver sobreviscut a la guerra de Successió i el seu esperit transgressor. Viladomat havia nascut en un ambient artístic. El seu pare, Salvador Viladomat, era daurador, per això es relacionava sovint amb escultors i pintors. Ben aviat, però, quedà orfe de pare. La viuda, emparada per la normativa gremial, va mantenir el taller obert, i a deu anys, veient les aptituds que mostrava el petit Antoni pel dibuix i la pintura, va decidir posar-lo en mans d'alguns mestres, entre ells Pasqual S. Savall i Joan Baptista Perramon.

La historiografia del segle XIX explica que el seu nom va començar a circular pels cercles artístics de Barcelona gràcies al retrat que va fer del beat Josep Oriol l'any 1702. Però per la documentació que es troba a l'Arxiu de Santa Maria del Pi sembla que el seu veritable autor hauria estat Pau Priu.

2 Barcelona, ciutat cortesana
La 'Dolorosa' de Viladomat
La 'Dolorosa' de Viladomat

El 1705 va ser un any clau per a Catalunya i per a Barcelona: es va signar el pacte de Gènova, que significava l'entrada dels catalans en la guerra de Successió al costat d'Anglaterra, i l'arxiduc Carles d'Àustria va instal·lar la seva cort a la capital catalana (1705-1711). L'art, òbviament, no va quedar al marge d'aquests esdeveniments polítics. L'arribada del nou monarca va provocar gran rebombori entre els artistes locals i encetà una dècada de penúria.

Els pintors, com molts altres professionals, es van veure obligats a col·laborar amb la causa, fent torns de guàrdia per protegir la ciutat, i a augmentar els donatius per satisfer les despeses de la guerra. Aquestes noves pressions impositives, però, tenien lloc en un moment d'alta competència, ja que en saber-se la notícia de l'arribada de l'arxiduc a Barcelona diversos artistes estrangers, que actuaven al marge del Col·legi de Pintors, s'instal·laren a la capital catalana amb la intenció de satisfer els desitjos de la nova corona.

L'arribada de pintors estrangers
Fins aleshores els catalans s'havien protegit de la producció estrangera, però ara la tenien dins de casa. A la Barcelona austriacista només es valorava l'art italià i, per exemple, s'ignoraven pintors, de Madrid o Sevilla, avui apreciats com Josep de Ribera, Francisco Zurbarán, Alonso Cano, Diego Velázquez o Bartolomé Esteban Murillo. Tant era així que, segons l'estricte normativa del gremi, quedaven exempts de formar-ne part aquells artistes que haguessin residit, estudiat o treballat amb un mestre italià i s'embargaven aquelles obres que arribaven a la ciutat pintades en altres poblacions.

De tots els pintors italians que aquells dies van arribar a la Barcelona austriacista, cal destacar-ne un: Fernando Galli Bibiena, l'encarregat de fer l'escenografia de les representacions d'òpera que es feien a la Llotja i autor de les pintures decoratives de l'església de Sant Miquel —edifici ubicat just al costat de l'Ajuntament de Barcelona que va ser enderrocat el 1868 perquè aquest es pogués ampliar. I per què? Doncs perquè mentre els membres del Col·legi es lamentaven per la competència deslleial, Antoni Viladomat va decidir aprofitar l'oportunitat que li brindava la vida i saltar-se els límits encartonats del gremi. Està confirmada la seva presència a Barcelona el 1711 treballant al costat de Bibiena a Sant Miquel. Del mestre italià, en va ser l'únic deixeble català, i en va aprendre els secrets de la perspectiva, l'arquitectura —que li serviria per donar un espai als seus personatges—, la pintura al tremp i a l'oli o la tècnica del clar-obscur.

El gener del 1713 estava a punt de signar-se el tractat d'Utrecht, el qual reconeixia Felip V com a rei d'Espanya i deixava els catalans abandonats a la seva sort. Malgrat que la ciutat ja es preparava per a un llarg setge, Viladomat continuava treballant, ara sense l'empara d'un mestre i lliure sempre de la disciplina del Col·legi. És sabut, per exemple, que entre aquest tràfec Viladomat hauria pintat un retrat del mariscal Guido von Starhemberg, comandant en cap de les tropes austriacistes, que se l'hauria emportat cap a Viena.

No és clar, però, que l'il·lustre pintor fos un dels soferts catalans que van patir l'històric setge de Barcelona. Es té constància que el 23 de febrer del 1713, l'artista, lliure de servituds militars, va signar una procura a favor del notari Bartomeu Esperabé, qui sap si com a bestreta d'un canvi de residència; ja que les següents notícies d'ell a la capital catalana són del 1715, quan els Viladomat ja estan relacionats amb la nova oligarquia borbònica, i el 1718, per un pagament impositiu.

De fet, fins a la dècada dels vint, quan comença el seu període d'esplendor com a pintor, no es coneix amb exactitud la seva ubicació. Joaquim Fontanals el situa a Reus en la construcció d'una Setmana Santa per al convent dels carmelites descalços, la decoració de la Casa de la Caritat d'aquesta mateixa ciutat i la creació d'un retrat d'un cavaller d'aire francès relacionat amb aquesta entitat. Tampoc no es descarta, però, que acompanyés el seu germà Agustí Viladomat, daurador de professió, a treballar a Cadis, ja que, com que no era membre del Col·legi de Pintors, no havia d'anunciar la seva absència.

3 Els plets del gremi contra Viladomat
Capella dels Dolors, a l'església de Santa Maria de Mataró, obra de Viladomat
Capella dels Dolors, a l'església de Santa Maria de Mataró, obra de Viladomat

La ciutat andalusa acabava d'assumir la Casa de Contractació d'Índies, fins aleshores a Sevilla, i vivia un període de creixement i expansió. El grup més nombrós de catalans, però, no hi van fer cap fins al 1720, quan les obres de construcció de la Ciutadella i la reconstrucció de Barcelona després del setge ja anaven a la baixa. Ara bé, no es pot descartar aquesta possibilitat, especialment si tenim en compte que, malgrat que el nom Viladomat ja era reconegut, la família no vivia en l'opulència. El 1721, per exemple, l'artista només declarava com a propietat una casa a Barcelona que havia heretat dels seus pares i que no devia estar en gaire bon estat després dels bombardejos, ja que el 1716 pagava el lloguer d'una altra casa. I, fins i tot, es feia càrrec de la quota del gremi de dauradors del seu germà, amb qui tota la vida va mantenir un fort lligam i va treballar conjuntament en diversos projectes.

Finalment, després d'una amarga postguerra, a Catalunya començava una època de recuperació econòmica, de repressió, però també d'esplendor artística. I en aquesta nova ciutat borbònica, controlada des de la Ciutadella, Viladomat es va construir la imatge de gran pintor. Per començar el 1720 es casava a la parròquia de Santa Maria del Pi amb Eulàlia Esmandia, amb la qual tindria diversos fills però només en sobreviuria un, Josep Viladomat (1722-1786), artista com el seu pare. També van ajudar a inflar la seva popularitat les contínues picabaralles que va protagonitzar amb el Col·legi de Pintors, institució que ni abans ni després de la guerra no va aconseguir que l'artista se supedités a la seva disciplina.

La institució va arribar a presentar-li dos plets, i ambdós els va perdre, un per treballar sense estar col·legiat (1723) i un altre per obrir un taller, dret que només tenien els mestres agremiats (1739). Diversos artistes van passar pel seu negoci i suposadament el van tenir com a mestre: Fèlix Cabanyes, Pere Casanovas, Francesc Vives, Fèlix Nogués, Antoni Ferrer o els germans Manuel i Francesc Tremulles, que en foren alumnes avantatjats.

És evident que la seva visió liberal de l'ofici de pintor representava un atractiu, però va ser amb la seva obra, generalment de temàtica religiosa, amb què es va guanyar més admiradors. Són d'aquesta època les vint teles de gran format de la vida de sant Francesc per al desaparegut convent de Barcelona, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya; la 'Caiguda i conversió de sant Pau al camí de Damasc' de la capella de la Casa de la Convalescència de l'Antic Hospital de la Santa Creu; el Viacrucis de la capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró o el 'Cicle de la vida de sant Bru' de la Cartoixa de Montalegre, les teles de la qual es conserven a París.

El millor pintor del seu temps
L'activitat artística de Viladomat va minvar a partir del 1740. Tenia l'ajuda del seu fill, però aquest no tenia les qualitats del pare. El 1744 moria el seu germà Agustí, el 1747 la seva dona Eulàlia i el 22 de gener del 1755 ho feia ell. No sabem el contingut de la seva herència, però sí el seu llegat com a pintor. Un home pràcticament autodidacte havia aconseguit recuperar la capacitat de creació artística que semblava perduda i oblidada en una Catalunya derrotada. El 1769, Antoni Ponç, secretari de l'Academia de San Fernando, de visita a Barcelona, escrivia d'ell en el seu llibre 'Viaje por España': "fue el mejor pintor que tuvo España en su tiempo". Una sentència ben clara.

 

Descarrega't el reportatge en PDF

Subscriu-t'hi

Portada Sàpiens 196

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada Sàpiens 196

Mandela guerriller

Els primers anys del jove que va canviar Sud-àfrica

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto