L’any 1535, el Parlament d’Anglaterra havia votat la Llei de supremacia, que confirmava el rei Enric VIII com a cap d’una nova Església independent del poder papal de Roma. La ruptura amb el catolicisme romà va ser traumàtica, i és que no tota la població va voler assumir la nova doctrina religiosa: una part dels anglesos —una minoria, cal dir-ho— va refusar de participar en les cerimònies protestants. I els qui van seguir practicant el catolicisme van ser multats, perseguits i torturats. Alguns d’ells van optar per refugiar-se en els països propers a la doctrina romana del sud d’Europa, principalment en els dominis de la Monarquia Hispànica. Alguns d’aquests, fins i tot, van organitzar colles de mercenaris amb l’objectiu d’incentivar revoltes contra els protestants. Les disputes entre les diverses doctrines de l’Església cristiana es van allargar durant anys. 

La conspiració es va començar a formalitzar el 20 de maig del 1604. Robert Catesby, Thomas Percy, John Wright, Thomas Wintour i Guy Fawkes s’havien citat a la taverna Duck and Drake de Strand street, a Londres. El carrer —per on era habitual creuar-se amb la flor i nata de la classe alta anglesa— era a tocar del Palau de Westminster i no gaire lluny del Tàmesi. De fet, tots els convidats en aquella reunió eren de família benestant, catòlics (radicalitzats) i tenien experiència militar. La trobada, mig clandestina, va servir per fer una promesa: aprofitarien la sessió inaugural de l’any polític per fer explotar el Parlament d’Anglaterra i assassinar el rei Jaume I, que imposava la doctrina anglicana. De fet, el complot pretenia portar al límit les disputes religioses que ja feia més de dues generacions que enfrontaven la societat anglesa. 

El pla d'acció
Thomas Percy s’encarregaria de llogar unes cases properes al Parlament de Westminster, situades a tocar del Tàmesi. Així, la proximitat del riu els permetria transportar la pólvora amb barca durant la nit, per després emmagatzemar-la al subterrani de l’edifici. Sembla —de fet, mai s’ha pogut comprovar— que van intentar construir un túnel per aproximar-se tant com fos possible al subsòl del Parlament i així optimitzar la força de la pólvora. Segons el relat popular, el desembre del 1604, mentre excavaven el terra, un soroll els va alertar de la proximitat d’una cavitat. Sense saber-ho, havien descobert una habitació subterrània situada immediatament a sota de la Cambra dels Lords. L’estança havia estat una de les cuines del Parlament i ara es feia servir de magatzem de carbó.

Segons estava previst, la sessió d’obertura del Parlament s’havia de celebrar al mes de juliol. Els tempos estaven controlats i, de fet, el 25 de març del 1605 ja havien omplert la cambra subterrània amb barrils de pólvora, fustes diverses i altres materials inflamables. Però finalment, la data de la cerimònia es va posposar fins al 5 de novembre i això va generar més d’un maldecap. Guy Fawkes, que tenia experiència en armament i havia après a manipular la pólvora a l’Exèrcit, sabia que aquesta era un element inestable, sensible a la humitat i als canvis de temperatura. Tot plegat, podia minvar la potència de la detonació. Fawkes, però, es va voler anticipar a possibles problemes i per això va omplir l’amagatall subterrani amb 1.500 kg de pólvora, tres vegades més de la quantitat necessària per fer volar pels aires el Parlament.

Tot i l’esforç dels membres del complot, mantenir el pla en secret va ser difícil. Les famílies dels conspirats —les mullers preocupades, els fills, però també alguns dels servents— n’estaven al cas. L’afer es va convertir en una mena de secret de domini públic que, a la vegada, interactuava amb la rumorologia popular. 

La tarda del 26 d’octubre del 1605, el catòlic William Parker, baró de Monteagle —que era membre del Parlament i bon amic del rei Jaume I— va rebre una carta anònima on deia: “Senyor […] us recomano que si voleu continuar en vida, inventeu alguna excusa per no acudir a la sessió inaugural del Parlament. […] L’edifici serà terriblement dinamitat i ni tan sols els conspiradors saben el nombre de persones que hi poden morir […]”. Quina fiabilitat tenia aquella missiva? L’escrit li havia arribat a través d’un dels seus servents, la carta no anava signada i, més enllà de l’advertiment, no oferia gaire més detalls de l’acció. 

L'atemptat en perill?
Per precaució, Lord Monteagle ho va fer saber als consellers més influents del rei. La resposta va ser ràpida: el dia 31 d’octubre, Jaume I va ordenar l’escorcoll dels edificis que envoltaven el Parlament de Westminster. Aviat, la notícia sobre la carta anònima va començar a córrer per la ciutat. Els conspiradors van ser dels primers d’assabentar-se’n, però Robert Catesby, un dels principals membres del complot, va voler calmar els seus companys: segons ell, el contingut de la carta no concretava els detalls de l’atemptat, i per tant el pla no estava amenaçat. Ara bé, la batuda per intentar treure’n l’aigua clara havia començat: al costat de la guàrdia reial, el mateix Lord Monteagle va liderar la recerca.

Guy Fawkes havia rebut ordres de custodiar la pólvora. Per això, la nit del 4 al 5 de novembre es va dirigir a l’amagatall subterrani per comprovar que l’explosiu encara no havia estat descobert. Faltaven menys de 24 hores per a l’execució de l’atemptat i, a priori, el pla continuava endavant. Però molt a prop de la cambra es va creuar amb els guardes reials, que a primer cop d’ull el van confondre amb un passavolant qualsevol. Un detall, però, el va delatar: a la mà portava unes lents i unes teies per fer flama i encendre la pólvora. No cal dir que va ser immediatament arrestat.

Escarni públic
Els dies següents va ser subjecte d’una tortura tan brutal que va trencar el seu silenci i no només va revelar els detalls del complot, sinó els noms dels conspiradors: dels quatre companys que al seu costat havien format el nucli dur del complot, però també de col·laboradors diversos que hi havien participat des d’un segon pla. El judici es va celebrar el 27 de gener del 1606 i va ser ràpid. Només tres dies després, se’ls va condemnar a mort: van ser penjats i esquarterats per fer-ne escarment públic. 

Però per quin motiu aquell intent d’atemptat va adquirir més notorietat que la resta d’accions similars que, al llarg de la història, ja havien patit els reis d’Anglaterra? De fet, aquella era una acció extrema, però no aïllada en les disputes religioses dels segles XVI i XVII. Ara bé, és cert, que si s’hagués executat, l’atemptat no només hauria matat el rei, sinó també tota la classe dirigent d’Anglaterra. Fos com fos, els catòlics anglesos van ser assenyalats com a enemics del regne i, durant segles, això va perjudicar el reconeixement dels seus drets.

La perspicàcia de Lord Monteagle
Finalment, però, el rei Jaume I —que sempre havia tingut molta por de patir una mort violenta— en va sortir sa i estalvi. En bona mesura, gràcies a la carta que havia rebut Lord Monteagle, una carta anònima que ja des del principi va fer córrer la rumorologia. I és que sospitosament Lord Monteagle estava casat amb Elizabeth Tresham, germana de Francis Tresham, un noble que es movia en els cercles propers al grup que tramava la conspiració de la Pólvora. Però fos quin fos l’origen de la carta —mai el sabrem—, el rei va voler agrair a Lord Monteagle la perspicàcia per haver-se pres seriosament el contingut de la missiva. Si més no, gràcies a ell continuava viu. Per això li va concedir una pensió vitalícia que el Lord va invertir en la Virginia Company, la Northwest Passage Company i l’East India Company. Un negoci rodó.