Flandes, que abraça els actuals estats d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg, era un territori complex, ple de fronteres interiors: el formaven set comtats, quatre ducats, cinc senyorius i un marquesat; un total de 17 províncies, algunes de les quals, històricament, havien pertangut a Borgonya —i després a França—, d’altres a l’imperi —i havien passat a Espanya— i unes quantes havien sobreviscut com a independents gràcies a diferents tractats i matrimonis amb els poderosos. Per tal de simplificar el mapa i la política, l’any 1549 Carles I havia forçat la signatura de la pragmàtica sanció; és a dir, convertir aquest conjunt d’estats en un de sol, indivisible, que seria governat pel senyor dels Països Baixos.

Inestabilitat política constant
Malgrat aquestes bones intencions, i com és fàcil de deduir, la inestabilitat política va ser la tònica dominant: de retop, la zona s’havia convertit en un pastís més gran, amb bons ports, ciutats riques i mercantils com Gant, Brussel·les i, sobretot, Anvers —el port més gran del continent—, i havia quedat situada com a frontissa entre dos dels estats més poderosos del Vell Continent (França i el Sacre Imperi), estava a quatre passes, o de vaixell, d’un tercer (Anglaterra), però era governat per un quart (la monarquia hispànica). És en aquest vesper que, l’any 1567, Felip II va enviar el seu millor militar: Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, tercer duc d’Alba.

Els orígens de la casa d’Alba es remunten al segle XIV. Nascut a Piedrahita el 1507, el gran duc d’Alba fou el tercer a lluir el títol. Felip II el va convertir en el seu home fort al govern: era majordom major de la casa reial i membre dels consells d’Estat i de Guerra, una decisió ben lògica si es té en compte que era considerat el millor general de l’època. Entre altres proeses, havia vençut el temut corsari turc Barba-rossa i va entrar a Roma amb 12.000 soldats per forçar el papa a no donar més suport al rei de França —enfrontat amb el rei espanyol. La confiança d’aquest en el gran duc era tal que, quan es va acordar el tercer matrimoni del monarca, amb Isabel de Valois, Felip II va enviar-lo a París per celebrar la boda “per poders”; és a dir, en nom seu. I així, Fernando Álvarez de Toledo va fer de rei espanyol en la cerimònia nupcial.

Amb aquests precedents, és fàcil d’entendre que el rei Felip II pensés en el tercer duc d’Alba per posar fi a un cúmul de circumstàncies que posaven en dubte la preponderància espanyola a Flandes.

Tot havia començat en el mateix moment en què l’emperador Carles I havia decidit abdicar en favor del seu fill Felip. A diferència del pare, que havia nascut a Gant i era percebut com un monarca de casa, que parlava l’idioma del poble —entre molts altres—, Felip era un estranger, i, en els quatre anys que va passar-hi, des que va arribar a Brussel·les el 1555 per ser coronat, fins que se’n va tornar a Madrid, mai no va aprendre cap de les llengües que es parlaven a Flandes. Això sí, va prendre bona nota dels problemes que, a parer seu, perjudicaven la governabilitat dels Països Baixos: la tolerància religiosa, el poder que certs privilegis històrics donaven als gremis d’artesans i a cadascuna de les províncies, les aspiracions de la noblesa local i l’enorme deute que el seu pare havia deixat, més de set milions de ducats.

L'inici de la revolta
Per tal de mantenir l’estat lligat ben curt, va nomenar governadora la seva germanastra Margarida de Parma, flamenca de naixement. Va ser ella qui va patir l’inici de la revolta, fruit d’un empitjorament progressiu de tots els mals: la sistemàtica repressió del protestantisme per part de la Inquisició, amb execucions, crema de llibres i censura d’impremta; la frenada econòmica per culpa d’una guerra entre Suècia i Dinamarca que va afectar el comerç marítim; la pujada de preus que va venir a continuació, i la promesa del rei de pagar part dels deutes amb el carregament dels propers galions que arribessin d’Amèrica… una ordre que va arribar massa tard a Sevilla l’any 1567, quan la noblesa castellana ja s’havia repartit l’or i la plata, i que no va poder fer-se efectiva l’any següent perquè el tresor el van interceptar corsaris anglesos.

El compromís de Breda
Mentrestant, uns dos-cents nobles flamencs havien presentat el compromís de Breda a Margarida, en què demanaven la llibertat de culte i que se suprimís la Inquisició. La governadora va provar de negociar-hi, va informar-ne el seu germà, el rei, però la resposta de Madrid va ser taxativa: ni parlar-ne. El concili de Trento era massa recent perquè el molt catòlic Felip II fes cap concessió. La conseqüència fou l’esclat de revoltes de calvinistes contra esglésies, cremant imatges i estàtues de sants que consideraven herètiques.

Tot i que Margarida va demostrar certa mà esquerra per apaivagar les revoltes, el monarca ja havia decidit que calia demostrar tot el seu poder i fer cas dels partidaris de la severitat, majoritaris en el seu Consell d’Estat.

Així va ser com el duc d’Alba va desembarcar a Rotterdam per dirigir-se cap a Brussel·les encapçalant un exèrcit nombrós a la darreria d’agost del 1567. Una setmana més tard ja havia creat el Tribunal dels Tumults, conegut com 'el tribunal de la sang'. Lògic: la seva primera actuació va ser citar els nobles flamencs per informar-los dels canvis polítics i, amb traïdoria, detenir els comtes d’Egmont i de Horn, dos nobles de prestigi, i condemnar-los a mort per haver encapçalat algunes de les rebel·lions i haver protestat contra la Inquisició —tot i que havien deplorat els atacs iconoclastes contra les esglésies. L’un i l’altre van ser decapitats deu mesos després, en públic, i els seus caps van quedar exposats uns quants dies com a escarment a la població. El terror tot just començava.

A partir de la primavera del 1568, el nou governador dels Països Baixos va presentar batalla en tots els racons del país on van sorgir nuclis rebels: Groninga, Dalen, Heiligerlee, Jemmingen, Jodoigne… El desenllaç acostumava a ser sempre el mateix: els experimentats 'tercios' s’acarnissaven contra les tropes holandeses, formades per voluntaris, en gran part. No es feien presoners. Així i tot, els moviments de les tropes espanyoles eren lents i complexos: en un país ple de canals i aiguamolls, i sense conèixer-ne bé els topants, perdien molt de temps en cada desplaçament, cosa que permetia la reorganització dels rebels i els animava a no donar-se per vençuts.

Les dificultats de dur l'exèrcit espanyol a Flandes
D’aquesta manera, el duc d’Alba cada vegada necessitava més tropes en sòl flamenc. I fer arribar els 'tercios' a Flandes era una tasca veritablement complicada: per no desproveir la Península de soldats, els contingents havien de venir des d’Itàlia i, per via marítima, el camí era llarguíssim. A més, hi havia els 'geuzen', pirates holandesos que, amb la col·laboració dels hugonots que controlaven el port de La Rochelle, i el consentiment d’Elisabet I d’Anglaterra, que els permetia atracar a Dover, es dedicaven a assaltar vaixells espanyols al canal de la Mànega.

El camí dels espanyols
Així va néixer el 'camí dels espanyols', inaugurat ja el 1567 però sistematitzat durant el mandat del gran duc. L’objectiu es diu aviat: traslladar les tropes per terra, però, és clar, comprenia una llarga ruta, sovint des de Nàpols, que havia de travessar els Alps i evitar territori francès, per la qual cosa era inevitable fer marrada per territori imperial fins arribar a Luxemburg, després de creuar el Rin, i amunt fins a Brussel·les… i cap a la destinació final al nord dels Països Baixos

La gran presència de 'tercios' a Flandes va representar una forta càrrega econòmica i, com que tampoc no era fàcil fer arribar l’or d’Amèrica, Felip II va ordenar al duc d’Alba que carregués el cost del manteniment de les tropes als flamencs. Va enginyar-se un impost, conegut com 'la décima', que consistia a gravar propietats, herències i compravendes de béns mobles amb un 10%.

L'impost fa guanyar molts adeptes a la causa rebel
No cal ni dir que els Estats Generals dels Països Baixos ho van considerar desorbitat i que la mesura, plantejada el març del 1569, va contribuir a fer que el conflicte, que fins llavors era bàsicament religiós, es convertís en un assumpte molt més greu, que va fer guanyar molts adeptes a la causa rebel. Cal tenir en compte que un dels privilegis més antics de les províncies era, justament, autoritzar o no la imposició d’un nou tribut. Davant l’atac a les antigues lleis, els comerciants van decidir tancar els comerços, cosa que va comportar escassetat de productes bàsics i va paralitzar la vida diària del país.

En aquest context, els 'geuzen' van fer-se forts: el que en un principi havien estat mariners i pescadors del nord, aviat es va traduir en grups de guerrillers que actuaven arreu del país, sobretot atacant ports, però també a l’interior. Els liderava Guillem de Nassau, príncep d’Orange, un dels pocs nobles que s’havien escapat de la repressió del tribunal de la sang, que mentrestant havia executat milers de persones acusades de ser protestants, a les quals es confiscava les propietats. Els objectius dels pirates van ser cada vegada més ambiciosos i l’abril del 1572 van conquerir Brielle i Vlissingen i, així, van bloquejar la desembocadura de l’Escalda i, per tant, el port d’Anvers. Al maig, van prendre el port d’Enkhuizen i van tallar la sortida al mar de les províncies del sud.

El 'duc de ferro'
Evidentment, això no va fer canviar gens el rumb que Fernando Álvarez de Toledo havia emprès per pacificar Flandes, al contrari: l’autèntic terror va començar llavors. A favor seu cal dir que, com a soldat que era, el duc no era del tot responsable dels seus actes: ell només complia ordres. Per això, tot i que va guanyar-se l’apel·latiu de 'duc de ferro' als Països Baixos, la seva història va passar a engruixir —si no a ser-ne un dels capítols més destacats— la famosa llegenda negra de Felip II.

Va arribar l’hora dels setges i els saquejos dels tercios: Mons, Malines, Zutphen, Naarden i Haarlem. El més tristament famós és el de Malines, capital d’una de les 17 províncies, que havia acollit Guillem d’Orange. Per això es va convertir en objectiu d’escarni, en paraules del mateix duc a Felip II: “[…] es muy necesario ejemplo para todas las otras villas que se han de cobrar, porque no piensen que a cada una dellas sea menester ir al ejército de V.M., que sería un negocio infinito”. S’ha calculat que el botí aconseguit pels soldats, a qui es va donar camp lliure durant tres dies, va ser d’uns quants milions de florins, convertits en diners en efectiu després d’enviar a Anvers tot el que van trobar en esglésies, monestirs, magatzems i cases particulars, tant de calvinistes com de catòlics. En aquesta llista dels havers no s’hi computà el dany infligit a l’enemic en forma d’assassinats i violacions.

Entre el desembre del 1572 i el juliol del 1573, Don Fadrique, fill del gran duc, va sotmetre Haarlem, ciutat holandesa, a vuit mesos de setge. Els espanyols hi van perdre molts homes, diners i temps gràcies al fet que el llac que banya la ciutat va impedir que els 'tercios' poguessin constrènyer bé el bloqueig: els habitants rebien aliments a través d’embarcacions i, quan a l’hivern l’aigua va gelar-se, se servien de trineus o homes hàbils patinant. La còlera del duc d’Alba per la dificultat que tenia el seu fill per imposar-se va fer-li dir que preferia saber-lo mort que no pas que tornés sense rendir la plaça. Així que es va reforçar el setge amb l’ajut de més soldats provinents d’Amsterdam i va començar la brutalitat: sabent que la ciutat passava gana, es decapitaven presoners i en llançaven el cap per sobre la muralla. És clar que la resposta holandesa, la primera vegada, tampoc va quedar-se curta: van tallar el cap a deu persones lleials als espanyols i els van enviar a l’exèrcit assetjant, amb una nota que es referia a l’impost de la dècima…

Després d’una batalla lacustre molt favorable als 'tercios', Fadrique va aconseguir que la ciutat es rendís: això volia dir que, a canvi de 250.000 florins, els soldats no entrarien a sac. Els més de set mil morts entre soldats i civils (una tercera part, executats) no impedí que el capítol de Haarlem es convertís en una victòria moral holandesa per la gran resistència demostrada. A més, 15 dies després, a causa de la llargada del setge, els 'tercios' van amotinar-se perquè no rebien les pagues.

L’empat de forces es feia cada vegada més patent: la brutalitat espanyola no es traduïa en una minva de la rebel·lia holandesa, ans al contrari. I potser el cas més paradigmàtic és el de la ciutat d’Alkmaar, que va seguir Haarlem en la llista de setges, a partir del mes d’agost del 1573. Però la diferència és que aquí es van girar les tornes; i és que, com diu un refrany neerlandès, “la victòria comença a Alkmaar”. Ara bé: a un preu altíssim. Don Fadrique havia rebut una ordre clara del seu pare: “Que no quede en Alchmaar ánima nascida que no se pase por el cuchillo”, i davant tal possibilitat i d’un exèrcit d’uns 10.000 homes al voltant d’una vila que tot just arribava als 2.000 habitants —als quals s’havien sumat uns 800 'geuzen'—, la mesura, desesperada, va ser tallar els dics que protegien la ciutat del mar. Això equivalia a negar els camps i omplir els fossats que circumdaven la ciutat, aïllant-la completament, però fent impossible l’assalt.

Els flamencs no es rendien
Així i tot, els tres mesos que el duc va esmerçar-hi, sumats als que havia gastat a Haarlem, van ser una pèrdua de temps massa gran: la rebel·lió continuava aixecant-se pertot. Felip II, que no parava de rebre queixes dels seus súbdits flamencs per la repressió del duc, i veient que les seves maneres no donaven resultat, va decidir rellevar Fernando Álvarez de Toledo i enviar-hi Lluís de Requesens, militar nascut a Barcelona, heroi de la batalla de Lepant. Per a la monarquia era impossible mantenir dos fronts a la vegada (el de Flandes i el mediterrani, contra els turcs) i suportar les constants amenaces franceses i angleses, de manera que Requesens va arribar-hi amb l’objectiu de pacificar la zona.

Malgrat les bones intencions inicials del nou governador, la lluita estava massa excitada, sobretot a les províncies del nord, i l’odi cap als 'tercios' no es va esborrar durant els vuitanta anys que va durar la guerra —amb treves més o menys duradores pel mig. El conflicte no es va resoldre fins a la pau de Westfàlia el 1648, que va representar el reconeixement internacional de les Províncies Unides dels Països Baixos, l’actual Holanda, mentre que els territoris que avui són Bèlgica i Luxemburg van matenir-se fidels a la corona espanyola.

El duc d'Alba va serguir sent un home de confiança del rei
Malgrat un petit malentès a causa d’un matrimoni no consentit del seu fill, que li va costar el desterrament, el gran duc d’Alba va continuar tenint pes dins del Consell Reial. Quan l’any 1580 Felip II va proposar-se la conquesta de Portugal, va comptar amb ell, tot i que el noble ja tenia 72 anys. Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel va morir dos anys després, a Lisboa, exercint de conestable i virrei portuguès.