Són les nou del matí del dissabte 1 de novembre del 1755, dia de Tots Sants. Lisboa és plena de gent que passeja, que va a missa i que encén espelmes per honorar els seus morts. La capital de Portugal té al voltant de 200.000 habitants i forma part del club de ciutats de l’Europa il·lustrada més poblades, com París, Londres, Amsterdam, Roma o Istanbul, urbs que en aquella època superen els 100.000 habitants. La capital portuguesa és també un dels principals mercats del món, abastit per un extens imperi colonial que inclou el Brasil, les costes d’Angola i Moçambic, i possessions a l’Índia i a la Xina, com Goa i Macau.

Una mica abans de tres quarts de deu del matí, la ciutat comença a tremolar. Primer rep durant un minut vibracions lleugeres i ràpides que causen una alarma creixent entre la població. Al cap d’uns trenta segons, es produeixen noves vibracions molt ràpides, durant gairebé dos minuts. Aquests sotracs enderroquen les primeres cases i causen el pànic. Al cap de menys d’un minut de calma, Lisboa torna a tremolar durant uns dos o tres minuts més, però aquest cop amb un moviment diferent. Sembla que una força procedent de terra empenyi amb força els edificis cap amunt. En tornar la calma, finalment, més d’un terç de la ciutat està completament derruïda. A Lisboa hi regna la por, el caos.

El terratrèmol va tenir una intensitat d’entre IX i X en l’escala de Mercalli, segons la zona de la ciutat. En aquest nivell de l’escala, es considera que es derrueixen parcialment els edificis sòlids, el terreny s’aclivella considerablement i es produeixen allaus als marges dels rius, pujant-los de nivell. Si a això s’hi afegeix els tipus de construccions que es feien al segle XVIII, sense legislació reguladora ni preparades per a terratrèmols, s’entén un panorama tan desolador. Els edificis més alts, com les esglésies, van patir danys irreparables. Al mig dels carrers estrets i tortuosos es formaren muntanyes de runes que dificultaven l’arribada dels socors. Alguns dels vianants van quedar atrapats enmig dels blocs de pedra caiguts. La gent estava desconcertada. El fet que aquell dia fos la festivitat de Tots Sants afavorí que la gent atribuís el terratrèmol a un càstig diví, cosa que alimentava el sentiment d’impotència.

Com que aquell dia se celebrava aquesta festa religiosa tan assenyalada, milers d’espelmes brillaven arreu de la ciutat en memòria d’aquells éssers estimats i perduts. Aquelles espelmes que havien estat un detall commemoratiu es van convertir, a causa de la desgràcia, en una nova amenaça per a la ciutat. Poc després de les sacsejades, per tots els barris, el foc va devorar cases i esglésies plenes de materials inflamables, com cortines i mobles de fusta.

La ciutat estava derruïda i els incendis l’omplien de fum, dificultant la respiració dels lisboetes. Va costar cinc o sis dies apagar els focs per culpa, en bona mesura, del col·lapse dels edificis i dels carrers. Les víctimes del terratrèmol van superar les 4.000.

Les conseqüències del terratrèmol, però, no es van acabar aquí. Els tripulants de les desenes de petites embarcacions de pesca, i també les persones que es trobaven a la vora del Tajo, van veure amb els ulls esporuguits com unes onades gegants s’aproximaven a la ciutat. El tsunami va sacsejar els vaixells. Algunes barques van acabar bolcant i d’altres, xocant contra les roques de la vora del riu. La majoria dels seus tripulants van morir ofegats o esclafats. Un dels testimonis presencials ho descriu així: “El pànic general s’expandia des de les vores del riu, els grups de gent corrien i ploraven cridant que la mar els envaïa, que inundaria la ciutat”. El barri de Cais de Pedra, que estava recentment acabat, va ser escombrat per una onada gegant de més de sis metres d’alçada.

El tsunami va causar unes 900 víctimes, que es van sumar als més de 4.000 morts derivats del terratrèmol. Entre d’altres, l’ambaixador espanyol a Portugal va perdre la vida en la catàstrofe. Quan el fum que envaïa Lisboa es va esvair, la ciutat havia canviat completament. De les més de quaranta esglésies que hi havia, només deu van restar completament dempeus. La resta van quedar totalment o parcialment derruïdes. També van desaparèixer sota les runes símbols de la ciutat, com l’Òpera o el Palau Reial.

El rei Josep I i la seva família van sortir-ne il·lesos perquè es trobaven en una residència fora de la ciutat. El monarca va quedar tan commogut per la catàstrofe que va prometre no tornar a dormir mai més en un edifici de pedra. Josep I sempre havia estat un rei absent, més interessat en la caça o l’òpera que en la política. I, després del terratrèmol, va traslladar-se definitivament als jardins del palau de Belem.

Després d’aquells esdeveniments tan tràgics, va ser José de Carvalho, marquès de Pombal, qui va assumir el govern efectiu del país. Ja feia cinc anys que era el primer ministre, però va ser a partir d’aquell moment que va desenvolupar un paper clau per a Lisboa. El dia posterior al terratrèmol, davant la pregunta “I ara què?”, va pronunciar una frase que quedaria a la memòria col·lectiva: “Ara enterrarem els morts i alimentarem els vius”.

La reconstrucció de la ciutat
El marquès va tenir tres prioritats. La primera, fer desaparèixer els cadàvers de la ciutat, per tal que no proliferessin les epidèmies. Va convèncer el bisbe de Lisboa per tal que autoritzés la recollida dels cossos sense cerimònia prèvia i el seu posterior trasllat cap a vaixells que els llançarien a l’Atlàntic. En segon lloc, calia fixar un límit en el preu del pa, garantint-ne el subministrament. I, finalment, va restablir l’ordre a la ciutat instal·lant una vuitantena de forques per procedir a l’execució immediata dels saquejadors i altres delinqüents.

El primer ministre també va ordenar la reconstrucció de la ciutat i va encarregar els projectes als enginyers militars. Entre ells va destacar Manuel de Maia, autor final de la dissertació sobre la construcció d’un model de ciutat més saludable. Per dur-lo a terme, Pombal va cridar Ribeiro Sanches, un portuguès resident a París, i va pagar les obres amb l’or procedent del Brasil.

Mentre es planejava la reconstrucció, molts habitants de la ciutat continuaven sense entendre què havia passat. La por es va estendre per tots els racons d’Europa i d’Amèrica, inspirant obres literàries, il·lustracions i sermons. Goethe, Voltaire i Kant, per exemple, van escriure textos sobre l’origen i les causes dels terratrèmols.

La catàstrofe de Lisboa va marcar cruament la societat de l’època. No debades, els efectes es van percebre amb gran intensitat a tot el vessant atlàntic del sud de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica, incloent-hi les Açores, Madeira i les Canàries. L’epicentre estava situat a l’oceà Atlàntic, a alguns centenars de quilòmetres al sud-oest del cap de São Vicente, on va arribar a una intensitat d’XI-XII en l’escala de Mercalli. Els seus efectes, però, també van notar-se més lluny: als Països Catalans (en algunes localitats, com Vic o Manresa, es va notar algun moviment en llacs o fonts, mentre que altres poblacions van constatar moviments a les làmpades de les esglésies), al sud de França, al nord d’Itàlia i fins i tot hi ha algun testimoni (com ara l’alteració d’aigües en calma) a Hamburg i a alguns llocs d’Amèrica. Es calcula que va afectar una superfície d’entre vuit i deu milions de quilòmetres quadrats.