Subscriu-t'hi
NO EREN BRUIXES. EREN DONES
Recuperem la memòria de totes les dones jutjades i executades per bruixeria, un crim inexistent. Signa el manifest
Recuperem la seva memòria. Signa el manifest
Història moderna

Francesc de Borja

El duc que va ser sant

1 L'altra cara de Francesc de Borja
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia

Abans de fer-se jesuïta i esdevenir deixeble de sant Ignasi de Loiola, la vida de Francesc de Borja havia mirat més cap als problemes terrenals que no pas cap al cel. Entre les seves diverses facetes, destaca la de virrei de Catalunya (1539-1543), càrrec amb el qual va mostrar la cara més fosca de l'home que, amb el temps, arribaria a ser sant.

Les instruccions que l'emperador Carles va lliurar a Francesc de Borja en el moment de nomenar-lo virrei de Catalunya, el 19 de juny de 1539, descrivien un país plagat de bandolers, amb fortes tensions socials, com havia demostrat la revolta del 7 de juny a Perpinyà, i unes institucions massa toves, quan no considerades responsables de la situació.

D'acord amb aquelles instruccions, Francesc de Borja va actuar amb una duresa mai vista fins aleshores. En el cas de la revolta perpinyanesa proposava la repressió més dura com a única alternativa, "porque si no se puede usar de rigor y brevedad de justicia con gente tan cruda y tan carniçera, no se ha de esperar sino mil males de este mal".

Un capítol a part mereix la repressió duta a terme per Francesc de Borja contra el bandolerisme. Recordem que en aquella època els bandolers representaven una de les principals amenaces contra les quals lluitava la monarquia hispànica a Catalunya. I val a dir que Francesc de Borja va ser inflexible. La documentació ho mostra clarament. Per exemple, quan va aconseguir una treva entre dues faccions enfrontades, va reflexionar sobre la seva gestió: "Parésceme a mi que muchas vezes se remedian mejor algunas cosas desta manera que ahorcando hombres, porque si este fuesse el verdadero remedio, ya no se harían males en Cataluña según los que se han ahorcado".

El futur sant també va demostrar un pragmatisme ben poc pietós en el càstig que s'havia d'aplicar als lladres: "Lo que parecía que cumplía para el bien de esta tierra, cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia antes que cortalles las manos, porque las manos hay remedio para no dexar de hazer mal con ellas y no le hay para que puedan trabajar con ellas, y en cortalles los pies quedan para poder usar sus officios y sin poder hacer bellaquerías"

Mentre va ocupar el càrrec de virrei, les relacions de Francesc de Borja amb la Generalitat i el Consell de Cent van ser molt dolentes. Sense anar gaire lluny, el gener de 1541 va voler empresonar els diputats de la Generalitat per un conflicte de competències. Més endavant, el maig de 1543, va tenir una forta baralla amb els consellers de Barcelona, "de manera que nunca consellers de Barcelona tal oyeron", segons ell mateix, que els va dir entre d'altres coses "desamorados y malos servidores", a més de considerar que "su interés es preiudicar en quanto pueden las preheminencias reales".

Francesc de Borja es va mantenir quatre anys en el càrrec, fins al 18 de juny de 1543, i va ser substituït pel marquès d'Aguilar.

2 Els altres Borja de Gandia
Pati d'armes del Palau Ducal de Gandia
Pati d'armes del Palau Ducal de Gandia

A més de sant Francesc de Borja, aquest llinatge va donar importants personalitats a Gandia. Hem demanat a l'escriptor Josep Piera que ens expliqui qui eren dos d'aquests grans personatges vinculats a aquesta família valenciana: Maria Enríquez i Pere Lluís Galceran de Borja.
 

María Enríquez, la doble duquessa

María Enríquez i de Luna (1474-1537) va ser un personatge fonamental en la consolidació del ducat borgià de Gandia. De fet, va ser mitjançant el seu vincle reial (era cosina germana de Ferran II d'Aragó, altrament dit Ferran el Catòlic) que els Borja romans n'adquiriren el ducat valencià, aleshores riquíssim gràcies al conreu de la canyamel i a la indústria del sucre que es comercialitzava a Itàlia i a la resta d'Europa. Figura històrica molt desconeguda, cal considerar-la, doncs, la dona més significativa de la família Borja al regne de València; o tant com la seua cunyada, Lucrècia Borja, amb qui mantingué correspondència epistolar, mentre una era duquessa de Gandia i l'altra de Ferrara. Joveníssima esposa de Pere Lluís de Borja, el fill primogènit del cardenal Roderic de Borja, n'enviudà el 1488, sense haver-lo conegut, ni haver-se consumat el matrimoni; el 1493, tenint ja el seu sogre com a papa, passà a ser la muller del seu cunyat Joan de Borja. D'aquesta manera, doncs, es convertí en la primera i segona duquessa Borja de Gandia.

Mare de dos fills (Joan i Isabel), a partir de la mort de Joan de Borja, el marit, assassinat a Roma el 1497, es va fer càrrec del ducat de Gandia, i del seu fill i hereu. Gràcies a les rendes del sucre gandià, als ajuts del seu sogre i papa, i al seu tarannà enèrgic, va crear a Gandia una notable cort que convertí la vila valenciana en una italianesca ciutat renaixentista, on arribaven reconeguts pintors com Paolo di San Leocadio, artistes com Damià Forment, i pensadors i mestres amb els quals va educar refinadament i a la manera humanista els seus dos fills, que heretaran d'ella la devoció pel poverello d'Assís, però també un ric i sanejat ducat. Havent casat el 1509 el seu hereu amb Joana d'Aragó, néta del rei Ferran el Catòlic, en nàixer el seu primer nét, Francesc de Borja, es va retirar de monja clarissa per dedicar-se a Déu i guanyar-se el cel. Per aquesta devoció franciscana, precisament, el seu primer nét (i futur IV duc de Gandia) s'anomenà Francesc.

Primer com a duquessa viuda, després com abadessa clarissa i àvia de Francesc (el futur sant jesuïta), va dirigir els afers del ducat i els efectes dels seus, fent-ne un autèntic matriarcat. De ser una adolescent viuda verge, es va convertir en una viuda eterna als vint-i-tres anys. Això la va convertir en una dona forta que, pels seus contactes amb la corona hispànica, i pels beneficis dels seus negocis sucrers amb Itàlia, va saber administrar sa casa, i les seues espiritualitats, des del rigor més auster. Des d'aquesta perspectiva religiosa va dirigir l'educació del nét, sobre qui va influir i va projectar el seu caràcter ferm, tant com la seua devoció franciscana.

La vida de María Enríquez "i de Borja" —com li plaïa que l'anomenassen— va ser la d'una dona noble en una època de canvis i de transformacions crucials, com foren les acaballes del XV i la primera meitat del XVI. Jove dama educada en l'optimisme feliç del Renaixement, fervent lectora de llibres de religió, acabà d'abadessa clarissa a Gandia, sense perdre mai el control de la seua família i del ducat borgià.

Cosina d'un rei poderosíssim, Ferran el Catòlic, nora del segon papa Borja, Alexandre VI, muller dels dos primers ducs de Gandia i mare del tercer, àvia de dos cardenals i d'un sant jesuïta, a María Enríquez cal recordar-la com una dona intel•ligent i devota que, mitjançant la seua sàvia discreció, la seua austera senzillesa i la seua energia femenina, va protegir la seua descendència, i, en la seua condició de doble duquessa de Gandia, l'engrandí i la projectà fins al cim dels poders terrenals i dels divins. Per això, tot i l'oblit injust amb què la història l'ha mantinguda durant segles —com a tantes altres dones rellevants—, mereix ser recordada com el que va ser: la gran duquessa Borja de Gandia.

 

Pere Lluís Galceran de Borja, el darrer mestre de Montesa

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós (1528-1592), a pesar de ser tingut en vida pel més famós dels nobles cavallers del regne de València, i haver estat l'aventurer protagonista d'un llibre escrit a les acaballes del segle XVI, 'Historia del Maestre último que fue de Montesa'..., ha quedat proscrit i silenciat per a la història, probablement perquè es tractava del més pecaminós, heterodox, brillant, vitalista i novel·lesc, dels grans personatges de la seua família i nissaga. Tot el que diem, tanmateix, ho va ser en una època d'ortodòxies i de canvis morals en la qual la dinastia Borja arribava al cim del seu prestigi en els aspectes cortesans i en els religiosos.

Pere Lluís Galceran de Borja, doncs, gaudí de poderosos privilegis com a noble borgià; no debades ell era besnét d'un papa, fill d'un duc, i, durant un temps, germà benvolgut del tercer general dels jesuïtes, Francesc de Borja. Va ser, a més, mestre de Montesa, governador d'Orà i lloctinent de Catalunya; però, especialment, va ser un perdedor. I als perdedors com ell, per nobles i notables que foren, la història sol amagar-los per polsosos arxius secrets, quan no aconsegueix esborrar-los definitivament de la memòria col·lectiva.

Galceran de Borja va ser el tercer fill del segon matrimoni de Joan de Borja, III duc de Gandia, i, per tant, germà de pare de Francesc de Borja, el duc sant. La seua història, tanmateix, no fou gens santa, tot i ser un home religiós; això sí, va estar a l'altura de la dels seus avantpassats més coneguts a Europa. Però així com els seus parents romans són universalment recordats pels greus pecats i els grans poders que exerciren en vida, a ell, aquests pecats i poders el condemnaren al silenci de l'oblit. I això, com diem, per ser el més borgià dels Borja de Gandia, és a dir, un magnífic hereu del Renaixement italià i de l'humanisme a la valenciana. Mentre el germà, Francesc de Borja (qui el protegí mentre va poder), ho tingué tot, i ho deixà tot per aconseguir la glòria celestial, ell, Galceran de Borja, que gaudí de tot, ho perdé tot, honors, poders i descendents, inclosos el record i el respecte dels parents borgians.

Pere Lluís Galceran de Borja va ser el fill petit predilecte del seu pare, i va ser educat com un veritable "príncep" pels més savis llatinistes valencians del seu temps. Cavaller de l'orde de Montesa als quinze anys, n'acabà essent el darrer Mestre, un privilegi religiosomilitar que va mantenir des dels disset anys fins a la mort, contra la poderosíssima voluntat del rei Felip II. Amant de les lletres i apassionat de la "mala" vida cavalleresca, es va caracteritzar per ser-ne un gaudidor a ultrança, per la qual cosa en patirà conseqüències dramàtiques, com ser jutjat per sodomia per la Santa Inquisició, i condemnat a una pena que, si no el va dur a la foguera pública, el va marginar com un empestat de la cort. Aquest judici i condemna tingueren molt de persecució política, però les imputacions que li feren no deixaven de fonamentar-se en fets reals i testimonis judicials.

Fent-ne un retrat ràpid, podria dir-se, doncs, que Galceran de Borja va ser un 'Tirant lo Blanc' en real —i en homosexual—, alhora que un Quixot a la valenciana, és a dir un home brillant i una mica boig, bé que no gens idealista i sí absolutament "borgià". Embolicat de jove en banderies i baralles, fins i tot criminals, va ser també un poeta imitador dels clàssics i un generós mecenes de poetes —com el llatinista Jaume Joan Falcó, amb qui mantingué una amistat eterna.

Galceran de Borja morí el 1592, essent virrei de Catalunya, un càrrec que per a ell (que hauria volgut acabar de cardenal a Roma) va representar un segon exili —l'anterior, de capità general a Orà, ja ho havia estat—, i també una honorable jubilació, per haver finalment acceptat la renúncia al mestrat de Montesa.

3 Francesc de Borja, el duc que va ser sant
Escut dels Borja al Palau Ducal de Gandia
Escut dels Borja al Palau Ducal de Gandia

SÀPIENS dedica el dossier central del número 95 (setembre 2010) a Francesc de Borja. La dilatada història de la família Borja és tan apassionant com complex és el seu arbre geneaològic. En 50 anys, aquest llinatge va produir dos papes, Calixt III (Alfons de Borja) i Alexandre VI (Roderic de Borja) i una desena de cardenals i alts aristòcrates, cèlebres pel seu nepotisme i les seves intrigues amoroses i criminals.

Un d'ells, però, va prendre un camí diferent. Després d'haver estat educat en les idees del Renaixement i haver ostentat els títols de marquès, duc i virrei de Catalunya, el duc de Gandia va decidir renunciar a les seves riqueses terrenals i convertir-se en un dels primers membres de l'orde jesuita de sant Ignasi de Loiola, el mestre espiritual del duc que va esdevenir sant: sant Francesc de Borja.

Subscriu-t'hi

Portada del número 229 del SÀPIENS (abril 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 229 del SÀPIENS (abril 2021)

La revolució Neandertal

Les darreres investigacions han desmuntat una pila de teories. Us ho expliquem amb els principals especialistes

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto