Subscriu-t'hi
Història moderna

El naufragi de la 'Girona' i el tràgic destí dels supervivents de l'Armada Invencible

L’any 1588, només cinc dels 1.300 navegants van sobreviure al naufragi de la 'Girona', una de les naus més poderoses de la flota de Felip II

Joaquim M. Pujals (text) / Agustí Alcoberro (assessorament)

La ‘Girona’, una de les naus més poderoses de l’Armada Invencible, anava de camí a Escòcia quan, la mitjanit del 26 d’octubre del 1588, la nau, sense timó i amb el triple de la seva tripulació habitual, es va veure enmig d’una gran tempesta. Hores més tard, empentada cap a les roques pel vent malgrat els esforços dels esgotats remers, la ‘Girona’ es va fer miques i va desaparèixer en les gèlides aigües davant l’amfiteatre d’espadats conegut des d’aleshores com 'Port na Spaniagh'. Les costes d’Irlanda del Nord van veure com només cinc dels més de mil ocupants de la gran galiassa sobrevivien a un dels pitjors desastres de la història naval.

1 28 de maig de 1588: la 'Girona' surt del port de Lisboa camí d'Anglaterra
El naufragi de la 'Girona'
El naufragi de la 'Girona' Wikimedia Commons

La 'Girona' era una de les 130 naus de l’Armada Invencible enviada per Felip II contra Anglaterra, una enorme flota d’invasió comandada per Alonso Pérez de Guzmán, duc de Medina Sidonia, que transportava 29.453 mariners i soldats i 2.241 canons, i que va sortir del port de Lisboa el 28 de maig del 1588.

La nau havia estat construïda a Nàpols, antiga possessió catalanoaragonesa incorporada a l’imperi dels Àustries. Juntament amb unes altres tres galiasses (la ‘San Lorenzo’, la ‘Napolitana’ i la ‘Patrona Zúñiga’), integrava un esquadró napolità dins de la ‘Invencible’ comandat pel valencià Hug de Montcada, fill d’un exvirrei de Catalunya. Per aquesta raó, el vaixell, del qual era capità Fabrizio Spínola, havia estat armat amb 50 canons i 8.000 projectils de ferro i pedra, segons documentació conservada a l’Archivo General de Simancas (Valladolid) i a la qual va tenir accés SÀPIENS el 2006.

La primera tempesta
Poc després de salpar, el vent va empènyer la flota cap al sud i, quan recuperava el rumb, la va sorprendre una primera tempesta. Força naus van patir desperfectes i l’‘Armada’ es va haver de refugiar unes quantes setmanes al port de La Corunya per arreglar-los. La ‘Girona’ va haver de substituir els aparells de maniobra i el timó, que es faria malbé dos cops més en aigües irlandeses. En el darrer d’ells, l’avaria ja no tindria remei.

2 21 de juliol de 1588: l'Armada Invencible reprèn el camí cap a Anglaterra i cap al desastre
Bitllet d'Irlanda del Nord de 10 Lliures on apareix una nau de l'Armada Invencible, la 'Girona'
Bitllet d'Irlanda del Nord de 10 Lliures on apareix una nau de l'Armada Invencible, la 'Girona' Wikimedia Commons

Finalment, el 21 de juliol del 1588, l’Armada Invencible va reprendre el camí cap a Anglaterra i cap al desastre. La història és prou coneguda. La incompetència del seu cap, la descoordinació, el millor coneixement de les aigües per part dels anglesos, les seves barques incendiàries —'hellburners'—, els vents adversos, tot va contribuir a fer que la derrota al canal de la Mànega fos completa. Comptant les malalties i els naufragis posteriors, l’aventura costaria a l’imperi unes 10.000 vides.

Malgrat tractar-se d’una de les naus més poderoses de la flota, la ‘Girona’ no va entrar gaire en combat. Hug de Montcada, que manava els napolitans des de la ‘San Lorenzo’, es mirava de lluny les principals batusses, desobeint les ordres de Medina Sidonia, en revenja perquè li havia prohibit un atac anterior.

Com molts altres vaixells, la ‘Girona’ es va veure empentada cap al nord, amb la retirada cap a la península tallada. Medina Sidonia va donar ordre de tornar a Espanya circumval·lant la Gran Bretanya i Irlanda, però desenes de naus van ser víctimes d’una tardor de temporals com no es recordaven a la zona. Una trentena de galiasses van naufragar a les costes escoceses i irlandeses.

3 Després d'un embarrancament i d'un altre naufragi, el comandant espanyol Martínez de Leiva desembarca amb els supervivents i es refugien a un castell en runes
Alonso Martínez de Leiva, un dels comandants més prestigiosos de la flota de Felip II
Alonso Martínez de Leiva, un dels comandants més prestigiosos de la flota de Felip II El Greco / Wikimedia Commons

Una de les embarcacions en naufragar fou la carraca ‘Sancta María Encoronada’, capitanejada per Alonso Martínez de Leiva, un dels comandants més prestigiosos de la flota de Felip II, que havia donat l’ordre perquè es posés al capdavant de l’Armada en cas de perdre Medina Sidonia. La fama d’aquest jove militar, que tenia només 33 anys, va fer que quaranta de les millors famílies del regne enrolessin a la ‘Sancta María’ els seus primogènits, que van embarcar carregats de diners i joies de gran valor.

Després de dues setmanes de navegació infernal, sense pals, seriosament tocada i amb la tripulació malalta i exhausta, la carraca va acabar embarrancant a Blacksod Bay, al nord-oest d’Irlanda. Martínez de Leiva va salvar tot el que es va poder i hi va fer calar foc perquè l’enemic no en pogués treure cap profit.

El fum va atraure l’atenció d’un altre vaixell perdut, la ‘Duquesa de Santa Ana’, que va recollir els nàufrags. Però la seva sort va durar poc: la nau no va trigar a anar-se’n a pic vora Loughros Mor Bay, una mica més al nord. Un cop més, Martínez de Leiva va desembarcar amb els supervivents i es va fer fort a les runes d’un castell molt proper.

4 Martínez de Leiva camina 30 km amb els supervivents del naufragi fins arribar on estava encallada la 'Girona'

Mentrestant, la ‘Girona’ s’havia refugiat amb unes altres dues naus —aquestes, irrecuperables— a la badia de Killybegs, a la banda sud de la península on es trobava Martínez de Leiva. En saber-ho, Martínez de Leiva va ordenar posar-se en marxa. Van ser trenta quilòmetres a peu per les muntanyes per a uns homes al límit de les seves forces. El seu cap, malferit, va haver de viatjar en una llitera carregada a vuit mans.

Un cop a Killybegs, el cavaller es va posar al capdavant d’unes altres tres tripulacions i va dirigir la reparació de la ‘Girona’, que, de nou, tenia trencat el timó. La feina va durar dues setmanes. Tan bon punt es va acabar, va ordenar deixar a terra tot el que no fos imprescindible per fer lloc a tota la gent possible. Es van desembarcar tots els canons menys cinc. Finalment, 1.300 homes es van encabir al vaixell. A la platja en van quedar dos-cents més.

5 26 d'octubre de 1588: Martínez de Leiva i 1.299 homes més s'embarquen amb la 'Girona'. Només cinc sobreviuran al naufragi
La ‘Girona’, una de les naus més poderoses de l’Armada Invencible
La ‘Girona’, una de les naus més poderoses de l’Armada Invencible Wikimedia Commons

En aquell estat, era evident que la 'Girona' mai no arribaria a Espanya. El pla, doncs, va ser tornar cap al nord i, sense allunyar-se de la costa, posar proa a la catòlica Escòcia, on els espanyols esperaven trobar aixopluc. El 26 d’octubre del 1588, la 'Girona' va iniciar el seu darrer viatge vorejant els impressionants penya-segats de Dún na nGall, encara avui la costa més salvatge d’Irlanda.

Després de superar el cap de Málainn, punt més septentrional de l’illa, la ‘Girona’ va girar a l’est i va resseguir l’espectacular costa de Causeway. Al vespre es va desfermar una nova tempesta. El vent del nord duia la galiassa cap als esculls. Navegaven totalment a cegues: en aquell temps no hi havia un sol far a Irlanda. Spínola va decidir buscar refugi al proper castell de Dunluce, situat sobre una petita badia i feu del clan MacDonnell, enemic mortal dels invasors anglesos.

Només cinc dels més de mil tripulants van sobreviure al naufragi
Però, enmig de la foscor i arrossegats pel temporal, van passar de llarg i van arribar a Giant’s Causeway, una milla més enllà. La força de la mar va trencar una altra vegada el timó i es va obrir una gran via d’aigua. El 28 d'octubre, la popa es va inundar i el buc es va partir. La majoria dels homes, amuntegats a la bodega, no van tenir cap oportunitat. Als que es trobaven a la coberta, els esperaven les aigües glaçades i les negres roques de Lacada Point. Els cinc supervivents van ser acollits pels MacDonnell. Amb el seu ajut i el del bisbe de Derry, aconseguirien arribar a Escòcia i després, a Flandes.

6 Juny de 1967: la primera immersió per rescatar el tresor enfonsat de la 'Girona'
Des del 1972, el tresor rescatat de la 'Girona' es pot contemplar al Museu de l'Ulster de Belfast
Des del 1972, el tresor rescatat de la 'Girona' es pot contemplar al Museu de l'Ulster de Belfast Wikimedia Commons

El clan irlandès va tenir el seu premi. Les cròniques parlen d’un sobtat enriquiment del seu cap, Sorley Boy, qui va ampliar i redecorar el castell de Dunluce, segurament amb l’or i la plata espanyols recuperats de la mar. Si més no, el castell es va reforçar amb tres canons de la ‘Girona’, que encara hi són. Potser per l’interès dels nadius d’amagar el parador del tresor, els documents anglesos de l’època situaven el lloc del naufragi en un punt allunyat anomenat Bunboyes Rock. Això va enganyar durant molts anys els arqueòlegs i caçadors de tresors que buscaven la ‘Girona’.

Les restes de la 'Girona, un dels tresors més grans de la història de l’arqueologia submarina
Quatre segles més tard, el belga Robert Stenuit —a cavall entre ambdues professions— va descobrir l’existència de Port na Spaniagh, on hi havia una Spaniard Cave, una Spaniard Rock i una Lacada Point que no apareixien als mapes del segle XVI però sí en els mapes moderns, confeccionats —segons va deduir— quan ja no calia amagar res de res.

Després d’haver-se capbussat centenars d’hores en arxius i biblioteques, va arribar a Port Bhaile an Trá per descobrir bocabadat que el lloc exacte del naufragi s’assenyalava en un fullet de l’oficina de turisme local! En la primera immersió, el juny del 1967, ja hi va trobar alguns objectes.

Durant dos anys, Stenuit va recuperar un dels tresors més grans de la història de l’arqueologia submarina: dos canons, nombroses joies i utensilis d’or i plata, una gran quantitat de monedes (414 d’or, 789 de plata i 122 de coure) i desenes d’objectes d’ús quotidià de gran importància per conèixer com era la vida a bord de les naus de l’època. El conjunt va ser adquirit pel Museu de l’Ulster de Belfast, on es pot contemplar des del 1972.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 220 (juliol 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del SÀPIENS 220 (juliol 2020)

A la recerca dels galions perduts

Resseguim la investigació subaquàtica que busca els vaixells enfonsats en la batalla naval més important de la guerra dels Segadors

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto