Si Potosí representa la ciutat més opulenta i gran d’Amèrica al segle XVI, també és l’exemple més representatiu de la vergonya de la conquesta espanyola d’aquest continent. Encara que el 1601 Felip II decretés lleis contra el maltractament als indis a les mines, no es compliren per la por d’una possible davallada de la producció. Al segle XVII el pare Gregorio García afirmava que els indis eren de descendència jueva, perquè igual que ells “són ganduls, no creuen en els miracles de Jesucrist i no estan agraïts als espanyols per tot el bé que els han fet”. Com a mínim aquest religiós, a diferència d’alguns dels seus companys, acceptava la butlla del papa Pau III que els reconeixia com a “verdaders homes”.

“Treballaven allà, en la perpètua foscor, sense saber quan era de dia, ni quan era de nit. Com que era un lloc que el sol no visitava mai, hi havia boira perpètua, hi feia molt de fred, l’aire era molt espès i aliè a la naturalesa humana, per això els nous sempre es marejaven”, explica la crònica de José de Acuesta el 1560.

El metall era dur i el treien a cop de pic. Després el pujaven a l’esquena per escales de corda de cuir de vaca cargolat. “Sortien suant de les mines i s’asseien sobre una pedra freda a menjar fins a una dotzena de grans de blat de moro, el vent els penetrava a les entranyes, amb la possibilitat de morir. Tornaven a entrar una altra vegada i una altra, sense descans, fins que feien tants camins com els manaven. No sabien queixar-se i al final de l’any només adquirien menjar, una manta i una samarreta”, escrivia Diego Núñez el 1582. 

Curiosament, a l’inici de l’extracció, i fins al 1573, les condicions de treball i de l’explotació les decidien els mateixos indis. Ells treien la plata i després negociaven la quantitat que s’havia de lliurar als espanyols. Però a partir d’aquesta data, concretament durant el mandat del virrei Francisco de Toledo, es va imposar els sistema de la mita: aleshores els indis treballaven a la mina a canvi d’un petit salari, modificació que quadruplicà la producció.

Cada any el virrei reclutava 13.500 indígenes. Aquest nombre resultava idoni per satisfer el sistema miner, però l’alta mortalitat per la duresa de la feina va impossibilitar aquesta quantia: el 1770 ja només treballaven 700 indis, i és que a la segona meitat del segle XVII Potosí ja havia perdut dos terços de la població. Es calcula que entre el 1545 i el 1625 van morir 15.000 indígenes a la mina.

A diferència del que va passar a la resta de mines d’Amèrica, a Potosí els africans només van tenir un paper secundari, malgrat que van arribar a la zona 30.000 esclaus, ja que es creia que no podien suportar l’altitud igual que els indis. Per tant, curiosament, en aquesta zona, van substituir els indígenes en les tasques de servei domèstic però també en altres professions: ferrers, sabaters, fusters o sastres. Per aquesta raó, el 1650 a Potosí ja hi havia molts negres lliures —una dècima part de la població—, ja que els seus amos els donaven el certificat de llibertat si els servien bé.