Història moderna

La cacera de bruixes de Salem

El 1692, en aquesta petita comunitat puritana de Massachusetts 25 persones van morir a la forca acusades de fetilleria sense cap garantia judicial

Agnès Rotger (text), Javier Laviña (assessorament)
14 de maig de 2019
1 L’estranya malaltia de les nenes de Samuel Parris
Quadre de T.H. Matteson que recrea el judici de George Jacobs, el 5 d'agost del 1962. La seva néta el va acusar per salvar la seva pròpia vida, i ell va ser executat poc després
Quadre de T.H. Matteson que recrea el judici de George Jacobs, el 5 d'agost del 1962. La seva néta el va acusar per salvar la seva pròpia vida, i ell va ser executat poc després Wikimedia Commons

El febrer de 1692 a Salem Village, una petita comunitat puritana de Massachusetts, només es parlava d’una cosa: la inquietant malaltia que havia afectat les nenes de Samuel Parris, el reverend del poble. La filla del pastor, la Betty, i la cosina que tenien acollida, l’Abigail, que tenia 11 anys, feia uns dies que patien uns atacs que ningú no podia entendre ni curar.

Retrat de Samuel Parris

Tot el poble n’anava ple: les nenes a vegades xisclaven i se sacsejaven de manera esgarrifosa com si les estiguessin torturant; de cop es posaven a miolar o lladrar, i de tant en tant entraven en un estat catatònic, entre la son i la vigília, durant hores. No aconseguien fer-les menjar normalment perquè s’ennuegaven, i els pares estaven desesperats. De tant en tant, tot tornava a la normalitat i eren de nou noies que parlaven i es movien amb harmonia, però en qualsevol moment tornaven a contorsionar-se i a patir per aquell mal que no semblava tenir una explicació. Almenys, el metge no la sabia trobar.

2 El diagnòstic: les nenes estaven embruixades
Representació dels judicis a les bruixes de Salem Village
Representació dels judicis a les bruixes de Salem Village Wikimedia Commons

Ben aviat algú va pronunciar el que molts pensaven: les nenes estaven embruixades. El diagnòstic era perfectament lògic en una societat com la puritana, en què el diable era tan real com el sol o la pluja. Però, és clar, la certesa de la seva presència al poble va despertar un gran terror. I més encara quan la ‘malaltia’ es va anar encomanant a moltes altres noietes i fins i tot a alguna adulta. Calia trobar les bruixes, però això no era fàcil perquè, segons creien, sempre actuen de manera invisible als ulls. L’única solució era aconseguir que les “nenes afligides”, com les anomenaven, diguessin el nom de les persones que les estaven turmentant. I així van arribar a les primeres acusacions: la Tituba, Sarah Good i Sarah Osburne.

Les bruixes no tenien dret a viure
En sentir aquests nomes, més d’un devia respirar tranquil: si hi havia d’haver bruixes al poble, no era cap sorpresa que fossin precisament elles. A la Bíblia, que els puritans es prenien al peu de la lletra, deia ben clar que les bruixes no tenien dret a viure. Ara que ja les havien descobertes, no calia patir més. Morta la cuca, mort el verí. No les trobarien pas a faltar gaire.

3 Les acusades de bruixeria, dones que s'escapaven de les convencions socials
Inscripció en record de Sarah Good, una de les tres primeres bruixes assenyalades
Inscripció en record de Sarah Good, una de les tres primeres bruixes assenyalades Wikimedia Commons

La Tituba, Sarah Good i Sarah Osburne tenien una cosa en comú: que no formaven part de la bona societat de Salem, perquè eren dones que s’escapaven de les convencions en un sentit o altre. La Tituba tenia la pell fosca i provenia de Barbados, des d’on Parris se l’havia endut com a esclava i serventa a Massachusetts. A les criatures de la casa, la Betty i l’Abigail, les fascinaven, i segurament també les espantaven, les històries sobre el seu país que els explicava.

Sarah Good era una altra víctima perfecta: una captaire malhumorada a qui els veïns consideraven una molèstia. Al moment de l’acusació estava embarassada i tenia una filla de sis anys. I també era menyspreada perquè mentre era vídua, va tenir relacions amb un home abans de casar-s’hi, i perquè pretenia que les terres familiars fossin per a ells dos abans que dels fills. Conducta immoral i problemes de terra feien una combinació perillosa a Salem. La cacera havia començat.

4 Amenaces: si una de les acusades es confessava culpable i delatava altres dones, salvaria la vida
Representació de Tituba posseïda pel dimoni mentre està envoltada de nens
Representació de Tituba posseïda pel dimoni mentre està envoltada de nens Wikimedia Commons

El març del 1692 van arribar a Salem dos magistrats per fer els exàmens preliminars previs al judici de Tituba. La sessió era oberta al públic, i no hi podien faltar les “nenes afligides” i qualsevol veí que tingués acusacions per fer. D’advocat defensor, no n’hi havia, perquè no es considerava necessari. La tensió era altíssima; les emocions estaven a flor de pell, i quan va començar l’interrogatori es van desbordar.

Tal com s’esperava, les ‘víctimes’ van assenyalar la Tituba com a causant de tot el seu patiment, i van patir allà mateix tot el catàleg de moviments espasmòdics, xiscles i mostres d’al·lucinacions. L’acusada al principi va intentar negar que fos una bruixa, però va recordar les amenaces del seu amo, que ja li havia advertit de què anava aquell joc: si es confessava culpable i delatava altres dones, salvaria la vida. Si no, moriria.

S’estén la histèria
Va decidir jugar. Volien bruixes, éssers fantàstics i poders màgics? Ella els en donaria tants com volguessin. Va dir que “el diable se’m va presentar i em va proposar de servir-lo. També va explicar que se li apareixia “a vegades com un marrà, a vegades com un gran gos negre”. En aquell moment, la Tituba va fer la seva feina fins al final: va afirmar que hi havia unes nou bruixes al poble que treballaven per destruir la societat puritana. I va esmentar les dues Sarahs. Amb això n’hi va haver prou i de sobres per convocar el judici. Mentrestant, s’estarien a la freda i insalubre presó del poble.

Els dies següents, les acusacions es van disparar. Van augmentar les nenes afligides, i també la gent del poble que, sense patir trastorns com elles, veien la mà de les bruixes arreu. Alguns homes van explicar amb indignació com una bruixa se’ls havia “enfilat al llit” mentre dormien santament amb l’esposa al costat. La presó es va anar omplint de gent allunyada del perfil de dona marginal. Es van acusar homes, i també va arribar el torn d’alguns membres respectats de la comunitat, com la vella senyora Rebecca Nurse i el matrimoni Corey.

5 El balanç dels judicis: 19 “bruixes” penjades i el senyor Corey esclafat per les pedres
Representació de l'esclafament del senyor Corey
Representació de l'esclafament del senyor Corey Wikimedia Commons

Els judicis van ser molt durs. Les proves contra presumptes bruixes eren les acusacions que feien els ‘testimonis’ dels actes malèfics que havien comès en forma espectral. Les nenes feien el seu espectacle sinistre, expressant dolors insuportables, imitant els gestos dels acusats, repetint les seves paraules... i això també es considerava proves: encara que ningú pogués veure com l’acusada punxava o escanyava les noies, era ben clar que ho feia de manera invisible. I si tot això era difícil de rebatre, tampoc no els hi posaven fàcil als interrogatoris. El de la Bridget Bishop n’és una mostra: “Sóc innocent de bruixeria. No sé què és una bruixa”. “Si no saps què és una bruixa, com saps que no ho ets?”. Bishop no va voler confessar mai i va ser la primera a qui van penjar, el 10 de juny.

Els jutges no donaven l’abast. Tothom estava sota sospita, i algunes famílies van destacar per ser enormement actives en les acusacions. Després de Bishop es van penjar 18 persones més, i al senyor Corey, que es va negar a reconèixer la legitimitat dels judicis i no es va voler defensar, li van reservar un final en cara més esgarrifós: l’esclafament (li va anar posant pedres damunt del cos, estirat a terra fins que va morir al cap de dos dies).

6 El Tribunal Superior de Justícia posa fi a la cacera
Retrat de William Stoughton, que va condemnar les bruixes convençut dels seus actes
Retrat de William Stoughton, que va condemnar les bruixes convençut dels seus actes Wikimedia Commons

Avançat l’estiu va començar a sortir a la llum la preocupació sobre el procés per part d’alguns notables de Boston. L’octubre d’aquell 1692, el governador William Phipps, va ordenar desmantellar el tribunal especial i passar els casos de bruixeria al Tribunal Superior de Justícia. Com que allà no van admetre la validesa de les “proves espectrals”, la cacera es va acabar. Al cap de poc es van alliberar la cinquantena de persones que atapeïen les presons. Quan el jutge Stoughton va saber que el governador havia perdonat els condemnats, es va indignar: “Que Déu tingui pietat d’aquest país”. Ell creia de debò en el que havia fet. Però per a molts altres va ser com sortir d’un malson que havia arribat a límits inimaginables d’horror.

Subscriu-t'hi

Portada del número 206 del SÀPIENS (maig 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 206 del SÀPIENS (maig 2019)

El retorn dels Urgell: la restitució del panteó comtal

Gràcies a un projecte museístic pioner en 3D, els sepulcres d’aquesta noble nissaga tornaran des de Nova York al monestir de les Avellanes

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto