Les expedicions, però, no van ser fruit d’un caprici, sinó que tenien relació amb la lluita que mantenien Anglaterra, França i Espanya –i en l’àmbit del Pacífic Nord, també Rússia– per establir bases mercantils a Amèrica. Va ser precisament el desig de contrarestar un eventual avanç rus a partir d’Alaska el que va fer decidir la corona hispànica a emprendre la tasca del domini del territori americà.

Com en els millors temps de la Reconquesta medieval hispana, l’acció èpica d’aquesta empresa va tenir un doble objectiu: d’una banda, dominar militarment el territori incorporant-lo a la corona. De l'altra, repoblar-lo. Aquest darrer aspecte, com és fàcil de suposar, va anar en detriment dels indígenes, que van patir un procés deliberat i intens d’extermini. Encara hauríem d’afegir-hi un altre factor: un procés de colonització i de civilització a l’europea. Els nous territoris van ser incorporats al domini o virregnat espanyol de Nueva España; és a dir, Mèxic. Hi restarien units fins que la independència d’aquesta colònia l’any 1822 posaria fi al domini espanyol a l’Alta Califòrnia.

Ben entrat el segle XVIII, la corona va encarregar la gran expedició de conquesta de l’actual Califòrnia nord-americana al militar Gaspar de Portolà, nascut a Balaguer el 1717 i governador de la Baixa Califòrnia des del 1767. Abans, Portolà hagué d’assumir l’encàrrec de portar a terme l’expulsió dels jesuïtes de Mèxic i de substituir-los, en la seva tasca missionera, per franciscans. En aquesta operació havia aparegut en escena el pare Juníper Serra, un capellà mallorquí destinat a tenir un paper de primer ordre en la colonització.

Juníper Serra
Portolà va assumir la màxima responsabilitat de la conquesta terrestre, que es va iniciar el 14 de maig del 1769, quan ell i els seus homes, entre els quals hi havia el pare Juníper Serra, van sortir de Velicatá, a la Baixa Califòrnia. Els expedicionaris comptaven amb el suport de dos vaixells: el 'San Carlos' (capitanejat pel mallorquí Vicenç Vila) i el 'San Antonio'. Entre la tripulació es trobaven el tinent Pere Fages i diversos membres de la famosa companyia de voluntaris catalans que ell dirigia. Portaven instruccions d’establir bones relacions amb els indis i d’evitar greuges a les seves dones. Però també se’ls havia advertit de no refiar-se’n.

Portolà pren possessió de Monterrey en nom de Carles III
El 3 de juny del 1770, després de grans penalitats que costaren la vida a nombrosos expedicionaris, Portolà prenia possessió, en nom de Carles III, del port de Monterrey. Els indis que hi habitaven eren, segons explicava una crònica coetània, “dòcils i pacífics: no acostumaven a venir a visitar els espanyols sense portar-los-hi regals de caça, que sovint eren dos o tres cérvols; els oferien sense exigir ni tan sols demanar res en canvi. La seva bona disposició ha donat als missioners esperances fundades de conquerir-los a la fe de Crist”.

Portolà va deixar, llavors, el comandament de la regió al tinent Pere Fages i retornà a Mèxic. La primera etapa colonitzadora s’havia clos amb la creació dels presidis o fortaleses i les missions de San Diego i de Monterrey. L’èxit havia costat cent cinquanta morts i el naufragi d’un tercer vaixell, el 'San José'. El contingent de voluntaris catalans s’havia vist reduït a menys de la meitat. La breu etapa de Gaspar de Portolà s’acabà amb el seu retorn a la Península, on, el novembre del 1774, va prendre possessió del càrrec d’agregat a l’Estat Major a Barcelona amb el grau de tinent coronel.

Després de l’establiment a Monterrey, el govern espanyol va decidir no aturar-se i continuar per la costa del Pacífic en direcció a Alaska. Entre el 1774 i el 1779, el mallorquí Joan Perés dirigí les expedicions marítimes que, amb l’objectiu de controlar la possible presència russa a aquella zona, van arribar fins a la badia de Nootka, a l’illa canadenca de Vancouver.

Un dels fets més transcendentals d’aquella epopeia va ser la fundació de la ciutat de San Francisco. La missió va ser encarregada al comandant hispanomexicà Juan Bautista Anza, el qual va descarregar el pes de l’acció en l’alferes català Josep Joaquim Moraga, home de confiança de la casa reial. A Moraga, Anza li reconeixia “la seva més gran intel·ligència i la seva habilitat per escriure”, una qualitat llavors poc comuna. El cartògraf i franciscà gironí Pere Font també assumí un paper de primer ordre en l’expedició, integrada per 240 persones, entre soldats i familiars, dones i nens inclosos. Els van acompanyar més de mil caps de bestiar.

L’agost del 1775, el primer home blanc passava en vaixell pel Golden Gate, l’estret que connecta l’oceà Pacífic amb la badia de San  Francisco. Dos-cents expedicionaris restaren al nou establiment, sota les ordres de Moraga, cap indiscutible de la colònia acabada de fundar. 

El primer edifici de San Francisco
El primer edifici de San Francisco fou construït el 28 de juny del 1776. L’endemà, el pare mallorquí Francesc Palou hi va dir la primera missa. El 17 de setembre d’aquell mateix any va tenir lloc la inauguració oficial del presidi i de la colònia de San Francisco. Els indis, recelosos de la presència dels invasors, es van fer fonedissos durant un cert temps.

La colonització no es pot entendre sense el paper que hi van tenir les missions. Es tractava d’autèntiques empreses públiques, síntesi d’escola de cristianització i de nucli de producció agrícola, ramadera i artesanal. Els missioners actuaven com a veritables agents de la corona amb l’encàrrec de civilitzar els indígenes i com a pioners en el procés de control i consolidació de la frontera. Van esdevenir un valuós instrument per explotar extensos territoris que fins aleshores havien restat sense conrear.

Segons l'historiador nord-americà Herbet E. Bolton, “les missions més desenvolupades constituïen unes grans escoles industrials, les més populoses de les quals podien arribar a tenir més de dos mil indis. [...] Assolien la disciplina necessària per iniciar la seva incorporació a la vida civilitzada. S’ensenyava a les dones a cuinar, cosir, filar i teixir; i als homes a tallar arbres, construir cases, treballar a la ferreria, assaonar pells, fer preses, tenir cura del bestiar i esquilar ovelles”.

Emmurallades i amb tres cossos
Les missions estaven emmurallades i tenien tres cossos: en un hi havia les cuines; en un altre, el dormitori de les noies, i el tercer contenia les habitacions, la capella, una oficina, una gran sala per als indis i el magatzem. Enganxat a la tanca, però fora d’aquesta, hi havia el quarter, protegit per un parapet. Més lluny hi havia els corrals, l’hort i les barraques dels indis.

Entre el 1769 (any de la fundació de la missió de San Diego pels franciscans mallorquins Juníper Serra, Joan Crespí i Francesc Palou) i el 1823 (data de la fundació de la missió de San Francisco Solano pel pare barceloní Josep Altimira), els franciscans dels Països Catalans donaren vida a 21 missions. En aquest sentit, 23 frares catalans, 17 mallorquins i un valencià (el pare Josep de la Creu Espí, de la missió de Santa Cruz), hi varen desenvolupar un paper de primeríssim ordre.

No ha d’estranyar, doncs, que el governador Felipe de Neve, un home que, d’altra banda, va tenir molts contenciosos amb els religiosos, hagués escrit el 1783 que els franciscans havien “aconseguit, en molt poc temps, resultats literalment monstruosos. [...] Les seves collites produeixen més d’allò que poden menjar els indígenes; el nombre dels seus neòfits creix cada dia [...]. Amb els seus mètodes enginyosos i corprenedors han aconseguit de sotmetre immenses poblacions a l’autoritat de Sa Majestat [...]”.

Tota la Califòrnia colonitzada per la corona hispànica era poblada de nombroses tribus d’indis de costums, idiomes i formes de vida molt diversos. Els indígenes van rebre els expedicionaris, primer, amb temor i estranyesa; després, en general, amb amabilitat: “vingueren festejant els nostres fins a la importunitat i el cansament”, va escriure Pere Fages.

Però sovint va ser l’actitud dels colonitzadors allò que va tornar hostils els indis. El sistema de reducció (adscripció obligada en poblats al voltant de la missió) va crear problemes greus. Les missions tenien una forta càrrega coercitiva: quan s’hi incorporaven els neòfits, ja no podien marxar-ne lliurament.

Càstigs durs i pèrdua de menjar, de terres i de caça
Els solters, homes i dones, eren reclosos de nit en estatges separats. Els incompliments de les normes de la missió eren castigats amb duresa fins al punt que els infractors podien ser executats. La pèrdua de menjar, de terres i de caça per part dels indis i a favor dels expedicionaris va provocar desercions, revoltes i atacs a les missions, que van ser durament reprimits.

La desaparició de la població indígena a l'Alta Califòrnia
A l’Alta Califòrnia, el règim de les missions comportà la destrucció de la família indígena, de l’organització de la vida comunitària, de la seva religió, balls i idiomes. La població nativa era, en arribar-hi els europeus el 1769, d’entre 185.000 i 350.000 ànimes. La reculada coma conseqüència de la colonització va ser espectacular.

Des del 1770 fins al 1900 la població indígena va davallar —sobretot a causa de les malalties introduïdes pels expedicionaris i els canvis de dieta— fins a uns 20.000 indis. A més, 80.000 van ser batejats en els cinquanta anys que els missioners de parla catalana van romandre a Califòrnia.

Juníper Serra (Petra, 1713 – Missió de San Carlos, 1784). El cap de les missions.
El 1750 marxà voluntari a les missions de Sierra Gorda a Mèxic. L’any següent va ser nomenat president de les missions i, poc després, comissari del Sant Ofici de la Inquisició en aquella regió mexicana. El 1769 va formar part de l’expedició de Gaspar de Portolà. Fundà nou missions a l’Alta Califòrnia. Va morir a la missió de San Carlos el 1784, lloc on va ser enterrat. L’any 1988, el papa Joan Pau II el va declarar beat i digne de veneració. Fet i fet, va ser un dels grans artífexs de la colonització espiritual i material de Califòrnia.

Pere Fages (Guissona, 1734 – Mèxic, 1796). El colonitzador.
El 1767, ell i la companyia de voluntaris catalans que dirigia, integrada sobretot per homes de l’Anoia i la Segarra, arribaren a Mèxic. S’embarcaren en l’expedició a l’Alta Califòrnia el 1769. Va ser comandant del presidi de Monterrey entre el 1770 i el 1774, i governador, i per tant primera autoritat, de Califòrnia entre el 1782 i el 1791. Fages és, amb el pare Juníper Serra, el personatge més important de la colonització d’aquelles terres.

Joan Crespí (Palma, 1721 – Monterrey, 1782). El cronista.
Va ser el cronista de l’expedició de Gaspar de Portolà. La seva obra és un document de primer ordre per conèixer els primers temps de la colonització.

Narcís Duran (Castelló d’Empúries, 1776 – Monterrey, 1846). El músic.
Va ser el gran impulsor de la música a les missions californianes. Va compondre la 'Misa de Cataluña' i la 'Misa Vizcaína'. Es va negar a jurar la Constitució mexicana del 1824 i va morir el juny del 1846, poc abans que la bandera nord-americana onegés a Monterrey.

Francesc Palou (Palma, 1723 – Santa Cruz de Querétaro, Mèxic, 1789). El testimoni.
Va ser el cronista de l’expedició que fundà San Francisco (1774 i 1775). En morir el pare Juníper Serra, de qui era confessor, el 1784, assumí la presidència de les missions californianes.

Gaspar de Portolà (Balaguer, 1717 o 1718 – Lleida, 1786). El primer governador.
El 1764, Carles III el va nomenar capità i el destinà a la companyia del regiment de Dracs d’Espanya amb destí a Nova Espanya (Mèxic). El 1767 va ser nomenat governador de la Baixa Califòrnia. Després de l’expedició de colonització, va ser el primer governador de l’Alta Califòrnia, entre el 1769 i el 1770.