La matinada del diumenge 2 de setembre del 1666, Londres desapareixia sota el foc del ‘Great Fire’, el gran incendi. La capital anglesa tenia fama de ser una de les urbs més brutes de l’època. Un ambaixador estranger la definia com una ciutat “pudent i la més fastigosa del món”. Segons l’historiador Asa Briggs, “era un centre comercial ric”, però “bigarrada, insalubre i perillosa, coberta permanentment per un negre pal·li de fum”. Entre el 1650 i el 1750, el seu creixement demogràfic va ser negatiu de manera continuada, fins al punt que, a la dècada dels 70 i 80 del segle XVII, l’alta mortalitat de la capital va arribar a contrarestar el creixement de tot Anglaterra.

La pesta negra més dura de la seva història
Quan l’incendi es va declarar, la ciutat encara enterrava les últimes víctimes de l’epidèmia de pesta negra més dura de la seva història. Els primers casos s’havien detectat a la tardor de 1664, però les autoritats, en una mostra patent d’ineptitud, van reaccionar com si res. Només quan la pesta va començar a afectar les classes altes, van espantar-se de veritat. La Cort, encapçalada pel rei Carles II, va traslladar-se a Oxford, i tothom que va poder va fugir de la ciutat. Entre aquesta multitud hi havia l’escriptor Daniel Defoe, que va deixar el seu testimoni escrit, l’any 1722, en el llibre ‘Diari de l’any de la pesta’, i el científic Isaac Newton, que es va refugiar a Lincolnshire, on va desenvolupar la part fonamental de la seva recerca.

L'epidèmia va deixar 100.000 víctimes
A Londres, els empestats eren tancats en llars comunes o se’ls recloïa a casa amb les seves famílies, es tapiaven portes i finestres, es marcava la casa amb una creu roja i s’hi posava una sentinella. El setembre del 1665 la pesta va arribar a la seva màxima virulència i es van comptabilitzar fins a 8.000 defuncions setmanals. Com que als cementiris no hi cabia ningú més, milers de persones van haver de ser enterrades en fosses comunes, com la de Mount Hill, a Goswell Road. Als carrers hi havia tant de silenci que se sentia córrer el riu i fins i tot hi creixien males herbes. A les cruïlles s’encenien fogueres perquè el fum dissimulés la fortor dels cossos putrefactes. L’epidèmia va començar a remetre a la tardor de 1665, però, segons el registre oficial, a l’agost de 1666 encara va causar 36 morts. En total, 100.000 persones van morir a causa de la pesta, és a dir, un de cada sis habitants de la ciutat.

En aquell moment, veient les flames, molts londinencs estaven convençuts que l’incendi era un altre càstig diví pels pecats d’una ciutat que encara no feia ni 20 anys havia donat suport a la decapitació del rei Carles I (1649), però que feia sis anys havia tancat l’etapa republicana asseient al tron el seu fill, Carles II (1660).

Un foc implacable
Tots els esforços per fer volar cases amb pólvora, per crear tallafocs, i les corredisses dels bombers amb el seu típic crit de “hi, hi, hi!”, van ser inútils. Els motors o ginys, unes màquines que amb només 10 homes bombaven tanta aigua com 500 persones amb galledes, tampoc no havien servit de res. L’estiu havia estat molt sec i, en conseqüència, la fusta de les cases i la palla de les teulades cremava com una teia, atiada per un fort vent del sud-est, i l’estructura desordenada de la ciutat entorpia la mobilitat dels bombers.

No obstant la magnitud de l'incendi, el nombre de víctimes va ser molt baix: oficialment només van morir sis persones. Així, doncs, l'impacte va ser sobretot econòmic, urbanístic i psicològic. Cases, esglésies, edificis públics, magatzems comercials, pubs... tot va passar pel mateix sedàs. Ni la catedral de Saint Paul, que estava en obres coberta de bastides de fusta, no se'n va escapar.

Segons testimonis dels fets, els carreus explotaven i s'esmicolaven, el sostre de plom es va enfonsar i es va fondre en un riu incandescent que corria per Ludgate Hill. Els crits de la gent, que corria esperitada, eren esgarrifosos; les cases dels rics eren assaltades i fins i tot els animals semblaven folls. Samuel Pepys va escriure al seu diari que "els pobres coloms eren poc inclinats a abandonar la llar i es quedaven volant pels balcons i finestres fins que se'ls cremaven les ales i queien a terra". 

No és estrany que amb aquest ambient d'exaltació, ràpidament es busqués algun culpable de la desgràcia. Els rumors apuntaven als republicans, els francesos, els holandesos o els 'papistes' (els catòlics). El pànic va provocar escenes tan macabres com el linxament d'una vídua que van considerar culpable perquè duia pollets al davantal, que la gent va prendre per boles de foc. Però realment l'incendi havia començat a la fleca Farryner, del Pudding Lane, i la versió oficial dels fets, publicada a la 'London Gazette', va ser que "tot plegat ha estat el resultat de la mala sort o, per a ser més exactes, de la dura mà de Déu damunt nostre, a causa dels nostres pecats, que ens ha mostrat el seu judici terrible".

La ciutat va estar en flames quatre dies, fins que es va produir el miracle: el vent va girar i va començar a bufar cap al riu i el foc es va acabar extingint. Les flames havien destruït cinc sisenes parts de la ciutat. Els londinencs més curiosos van endinsar-se ràpidament a la 'zona zero' tan aviat com es van apagar les flames. L'espectacle que van trobar era dantesc. L'urbanista John Evelyn ho descrivia així: "Vaig enfilar-me per les piles de runa fumejant i sovint no sabia ben bé ni on em trobava; Londres era, però ja no és". El terra encara era calent, els portals i les finestres de ferro estaven tots fosos, les pedres calcinades eren d'un blanc brillant, i l'aigua de les fonts bullia.

La figura de sir Cristopher Wren
Aquesta vegada, les autoritats no se'n van rentar les mans. El mateix rei Carles va encapçalar la lluita contra el foc, va organitzar l'ajuda als camps de refugiats i es va involucrar de ple en la reconstrucció de la ciutat. De forma immediata es va constituir un consell de sis savis per coordinar el macroprojecte i un tribunal d'incendis per dirimir les disputes sobre la propietat. El principal planificador de la ciutat va ser l'arquitecte i urbanista sir Cristopher Wren, membre del Consell, autor, entre altres projectes, de la nova catedral de Saint Paul (1675). Wren va planificar un Londres amb grans avingudes i places, però les seves propostes idealistes van topar amb els interessos dels propietaris urbans, que no volien perdre l'oportunitat d'especular amb el preu del sòl.

La renovació de la ciutat
Segons l'historiador Peter Ackroyd, "la ciutat, com sempre, es va reafirmar a si mateixa seguint les seves antigues línies topogràfiques" i va tornar a ser un nucli atapeït, de carrers sinuosos i estrets. Des del punt de vista de la demografia, després de l'incendi es va produir una regeneració del teixit social. Milers de londinencs que ho havien perdut tot van emigrar cap al camp o cap a les colònies americanes; però riuades de manobres, venedors ambulants, mossos, oportunistes i emprenedors en general van arribar i van aportar energia renovada a una ciutat exhausta de tantes tragèdies.

Wren va immortalitzar la memòria del gran incendi erigint l'obelisc conegut com 'The Monument' (1677), un dels punts preferits pels turistes que passegen per l'actual Londres.

• Data de l'inici: 2 de setembre de 1666.
• Durada: 4 dies.
• Víctimes mortals: 6 persones.
• Cases destruïdes: 13.200.
• Esglésies destruïdes: 89.
• Superfície afectada: el 83% de la ciutat.
• Persones sense casa: 100.000 persones.