Situem-nos a mitjan segle XV, quan els genovesos aconsegueixen imposar-se al rei catalanoaragonès Alfons el Magnànim i passen a dominar (amb molts alts i baixos, certament) Còrsega. Uns anys després, l’illa va patir durament les accions dels pirates i els corsaris, que saquejaven sovint les seves costes. Eren els temps de les guerres contra els otomans, a les quals es van unir dues grans epidèmies de pesta que van provocar un fort descens de l’activitat comercial i de les condicions de vida. Aquest fet va obligar molts corsos a emigrar, mentre que els que es quedaven a l’illa mostraven la seva indignació a través de contínues revoltes. La resposta genovesa va ser severa, amb un gran nombre de detencions, enrolaments forçosos a l’exèrcit, grans contribucions econòmiques i, fins i tot, algunes execucions públiques.

El declivi genovès es va anar accentuant i en el poble cors creixia el desig d’alliberar-se del seu ferri control. Així, l’any 1729, l’aparició d’uns recaptadors d’impostos va fer saltar la guspira. L’aixecament popular es va iniciar amb la captura d’un destacament de soldats genovesos. Poc després, les campanes de les esglésies van començar a sonar per cridar a la revolta ciutadana. En aquell moment, a banda de les autoritats genoveses, al cim de l’organització social corsa hi havia els anomenats 'principales'. Eren persones escollides per les comunitats de l’illa com a representants davant Gènova, que amb el temps havien aconseguit algunes parcel·les de poder. Aquesta “classe dirigent” va ser capaç de posar-se al capdamunt d’una revolta que també va comptar amb el suport del clergat. D’aquesta manera, allò que havia començat com una protesta contra l’explotació econòmica per part dels genovesos ben aviat es va convertir en una insurrecció d’un poble que defensava 'la causa nacional corsa'.

Els dos bàndols van buscar les aliances exteriors necessàries per imposar-se. Gràcies al suport del Sacre Imperi Romanogermànic i del seu emperador Carles VI, Gènova va aconseguir vèncer els insurrectes corsos. Els dirigents rebels van ser desterrats i la pau va tornar a l’illa, tot i que per poc temps. L’any següent, el 1733, Giacinto Paoli, que formava part dels 'principales', va liderar una nova revolta a Castagniccia. Aquest home era un alt jurista, un intel·lectual i un fill de la Il·lustració. Gràcies a això va aconseguir suports d’importants personatges europeus com Montesquieu. Els estats europeus van reaccionar positivament a la declaració constitucional de Paoli i Gènova es va veure obligada a signar un pla de pau amb els rebels. Un pla de pau que va ser paper mullat, ja que el Senat de Gènova no el va ratificar i va fer empresonar els emissaris corsos.

Un noble alemany anomenat Theodor von Neuhof va entrar llavors en el tauler de joc. Aprofitant aquella situació convulsa, va desembarcar a l’illa a bord d’un vaixell carregat de canons, armes i diners. Theodor va aconseguir un seguit de victòries importants, al mateix temps que sumava mercenaris, pirates i sectors de la població corsa a les seves files, unes forces que li van permetre dominar gairebé la totalitat de l’illa. Llavors, els rebels corsos el van nomenar rei de Còrsega. Però la bonança novament va durar poc, ja que els repartiments de títols entre la noblesa corsa va provocar nous enfrontaments que van acabar amb la marxa de Teodor i amb el retorn dels genovesos, que van comptar amb el suport de Lluís XV de França. De nou, diversos prohoms corsos, com Giacinto Paoli i el seu fill Pasquale, es van haver d’exiliar.

El 19 de juliol del 1755, Pasquale Paoli, nomenat general de la nació corsa, va desembarcar a l’illa i es va instal·lar a la nova capital de Corte, al centre, des d’on va lluitar contra el domini genovès, que va quedar relegat a Bastia, Calvi i algunes ciutats de la costa. Paoli, considerat des de llavors com el pare de la nació corsa, va presentar una nova Constitució que va cridar l’atenció de tot Europa per la seva modernitat. El text incloïa el sufragi universal masculí i situava la mare de Déu com a sobirana de l’illa, per la qual cosa, a efectes pràctics, Còrsega era una república.

La Constitució també va incloure la modificació de la bandera corsa. En lloc de la imatge del 'cap de moro' amb la cinta blanca tapant-li els ulls, Paoli va situar la cinta al front, per simbolitzar l’alliberament del poble cors, que ja havia superat l’etapa de la bena als ulls i l’esclavitud. Finalment, Còrsega esdevenia mestressa del seu destí i l’illa es convertia en un estat pioner a Europa. Però el tauler internacional havia tornat a canviar, per a desgràcia de Paoli i els corsos independentistes.

La pèrdua de les colònies que França tenia a Amèrica durant la guerra dels Set Anys va fer que el rei Lluís XV tornés a mirar amb un creixent interès la Mediterrània. Amb aquest motiu, el monarca va establir una aliança amb Gènova i va finançar una expedició per a la reconquesta de Còrsega. Però França va allargar el conflicte per obligar els genovesos a pagar el seu suport de manera indefinida. Així, el 15 de maig del 1768, la situació era tan insostenible per als genovesos que no van tenir més remei que signar el tractat de Versalles, pel qual venien l’illa a França per pagar el deute acumulat. I llavors l’exèrcit francès es va proposar resoldre de manera definitiva el conflicte.

Els independentistes de Pasquale Paoli es van preparar per a la resistència amb la mobilització de tots els seus efectius. Això els va portar a algunes victòries. Però França era un enemic molt superior i, el 9 de maig del 1769 va tenir lloc la batalla, al Ponte Nuovo sul Golo, que va marcar de manera decisiva l’esdevenir d’aquella guerra. La derrota independentista va ser total, cosa que va comportar el final de l’estat cors, la repressió francesa i l’exili per a molts corsos, entre ells Pasquale Paoli, que va marxar a Anglaterra, on va rebre una renda del rei Jordi III. A l’illa, per organitzar la resistència contra els ocupants, hi quedava el seu secretari, Carlo Maria Buonaparte (pare de Napoleó Bonaparte!).

Des de l’exili, Paoli encara va intentar la recuperació de Còrsega a través d’un pacte amb els britànics. Després de la Revolució Francesa, el 1794, l’almirall Nelson va arribar a l’illa i la va alliberar, després de causar una dolorosa derrota a les forces franceses. Precisament, durant el setge de Calvi, el famós almirall va perdre la visió de l’ull dret a causa d’un atac enemic. Amb la victòria britànica, Paoli esperava ser nomenat virrei de l’illa, que quedava sota tutela del rei Jordi III. Però en lloc d’això el líder independentista cors va ser acusat de conspiració, apartat de qualsevol càrrec i deportat a Anglaterra.

Poc després, a l’octubre de 1796, el anglesos van marxar de Còrsega, que va ser ocupada de nou pels francesos capitanejats per Napoleó Bonaparte, el qual, en la seva joventut, també havia estat, com el seu pare, un ferm partidari de la independència de Còrsega. Per la seva part, Paoli va viure els últims anys de la seva vida veient amb amargura com es consolidava l’ocupació francesa de l’illa. El somni d’una Còrsega independent es va esfumar el febrer de 1807, amb la mort del pare de la nació corsa a Londres. Les seves despulles van restar a Westmister fins que el 1889 van ser repatriades a l’illa i enterrades a la seva Morosaglia natal.