El primer intent seriós de fer una veritable xarxa de comunicació va ser a les acaballes del segle XVIII. El 1790, el francès Claude Chappe, amb el rellotger suís Breguet, va idear un sistema que consistia a col·locar uns pals amb braços articulats sobre unes torres de manera que, amb diferents posicions i jocs d’angles, aquests braços podien formar totes les lletres de l’alfabet. També s’hi col·locaven uns binocles per poder observar millor els senyals. El missatge, codificat, s’anava transmetent d’una torre a una altra fins arribar a la seva destinació.

Aquest sistema de comunicació permetia al govern rebre informació i difondre ordres tan ràpidament com fos possible. No tothom va entendre l’aparell telegràfic. S’explica que, després d’instal·lar-ne un a la plaça de l’Etoile parisenca, un grup exaltat va destruir-lo en creure que era un sistema per establir comunicació amb el rei Lluís XVI, que es trobava empresonat. Res no frenaria que l’any 1794 França muntés la seva primera línia telegràfica entre les ciutats de París i Lilla (230 km), i que, a mitjan segle XIX, arribés a tenir gairebé 5.000 quilòmetres de línies de telegrafia òptica, una vertadera xarxa.

A causa de l’èxit francès, molts països europeus van començar a assajar els seus propis sistemes. A l’Estat espanyol, durant la primera meitat del segle XIX, hi va haver uns quants intents de muntar línies de telegrafia òptica, però no va ser fins l’any 1844 que el ministre de Governació convocà un concurs per instal·lar telègrafs òptics pel servei del govern, escollint el sistema del coronel d’Estat Major José María Mathé. Aquest expert en topografia i fortificacions ideà un senzill sistema que consistia en un mecanisme col·locat sobre unes torres de deu metres d’alçària situades en llocs de gran visibilitat i separades entre si per uns vuit o deu quilòmetres.

Les torres tenien una estructura molt similar. La planta baixa es destinava als dormitoris i la segona, a la cuina i el menjador; la tercera servia per a les tasques de vigilància. La porta acostumava a situar-se al segon pis, a un parell de metres de terra, i s’hi accedia per una escala que es recollia des de l’interior en cas d’atac. Tant l’estructura, com, evidentment, el seu caràcter militar, les convertia en autèntic forts.

El 'Diccionario Fraseológico Oficial'
Els missatges anaven codificats i s’havien de desxifrar amb l’ajuda del 'Diccionario Fraseológico Oficial', en què es recollien les paraules i frases més usades en les transmissions. Tenint en compte que el servei de telègraf funcionava sota un règim paramilitar, gairebé tot el personal (inspectors de línia, comandants, caps de secció, torrers...) provenia de l’exèrcit, i se’ls pressuposava disciplina i confidencialitat.

En un temps rècord es projectaren i construïren tres línies: la que enllaçava Madrid amb Irun (l’anomenada Línia de Castella, des d’on es podia continuar fins a París a través de la xarxa francesa), la de Cadis (la Línia d’Andalusia) i la de la Jonquera (la Línia de Catalunya per València). El primer telegrama òptic es va cursar entre Madrid i Irun el 2 d’octubre del 1846.

Catalunya, per la seva banda, també va tenir la seva pròpia xarxa de telegrafia òptica. Durant la segona guerra Carlina (1846-49), anomenada dels Matiners, el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha, aprofitant que José María Mathé era a Catalunya construint la línia general Madrid–la Jonquera, li encarregà la construcció de tota una xarxa de caràcter estrictament militar per tal de poder comunicar-se de manera ràpida amb les seves tropes i combatre amb més efectivitat els atacs de les partides carlines de Benet Tristany. Així, es feia especial incidència en la necessitat que Barcelona quedés perfectament comunicada amb les ciutats de la zona revoltada com ara Lleida, Manresa, Solsona, Vic i altres poblacions de l’interior de Catalunya. En total, uns 800 quilòmetres mitjançant unes 80 estacions.

La normativa era que les torres seguissin, sempre que fos possible, els camins i les carreteres existents i que els aparells s’ubiquessin a l’interior de poblacions més que en llocs deshabitats. Es van construir molt poques torres de nova planta, ja que van aprofitar-se moltes construccions ja existents, situades en llocs elevats i amb bona visibilitat (esglésies, castells, antigues cases fortes... Es desaconsellava, però, la seva ubicació en les torres de campanar, ja que el so de les campanes desajustava el telègraf.

Una vegada localitzat l’emplaçament, calia adequar les construccions a la seva nova funció. Se’ls solia afegir una petita torreta a la part superior com a suport del sistema de senyals, i es fortificaven amb espitlleres i un fossat. Es canvià l’aparell de comunicació que es muntava sobre les estacions telegràfiques de la línia general per un d’estructura i sistema de codis més senzill. També tenia l’avantatge de poder transmetre missatges de nit amb fanals de colors.

La feina de telegrafista era molt poc agraïda. El personal es dedicava hores a vigilar des de dalt de la torre, amb unes ulleres de llarga vista, mirant alternativament la torre anterior i posterior. Però tot i l’aïllament de les torres, els bandolers i els freqüents canvis de destinació —que obligaven els torrers a traslladar-se amb les famílies—, mai no hi van faltar voluntaris.

Avui, d’aquest mitjà de comunicació que ràpidament va ser desplaçat per la telegrafia elèctrica en queden nombroses torres semienrunades, des de les quals es pot gaudir d’una vista immillorable, arreu del territori. Dels seus mecanismes de funcionament, però, no en queda ni rastre.