Història moderna

Vicent Martín i Soler, el compositor valencià oblidat per la història

Va ser un dels músics més aplaudits de Sant Petersburg i Viena just quan les dues ciutats estaven immerses en plena febre compositora. Tot i ser un nom oblidat, el seu talent no va passar desapercebut en aquell moment, ni tan sols a Mozart

Jordi Mata (text), Agustí Alcoberro (assessorament)

1 Quan Mozart encara 'no era ningú'

Si esmentem Viena, la música i les acaballes del segle XVIII, immediatament pensem en Wolfgang Amadeus Mozart. Sovint oblidem que la capital austríaca era el centre del món musical del moment i que el geni de Salzburg no era precisament un compositor gaire apreciat aleshores, eclipsat per uns competidors que, amb més o menys justícia, avui gairebé ningú no recorda. Entre aquests, n'hi havia un que ens toca de prop, Vicent Martín i Soler, nascut a València el 1754, amb una carrera curulla d'èxits i un talent i una fama que van obrir-li les portes de les corts de Nàpols, Àustria i Rússia. Tot plegat però, no li va evitar ser víctima, anys després de la seva mort, de la desmemòria que va engolir bona part dels músics d'aquell segle XVIII tan sonorament brillant.

2 Els orígens musicals, a la catedral de València

Fill d'un cantaire de la capella musical de la catedral de València, Martín i Soler va cantar també al mateix lloc entre el 1760 i el 1764, i potser fins als quinze anys. Se suposa que va treballar d'organista a Alacant abans de marxar, el 1769 o el 1775, no se sap del cert, a Madrid, on va estrenar la seva primera òpera, ‘Il tutore burlato', en italià, d'acord amb el gust de l'època.

3 Fuga de cervells per culpa del rei

L'òpera es va adaptar al format de sarsuela l'any 1778 i s'anomenaria ‘La madrileña'. Però un any abans, Martín i Soler ja havia emigrat al regne de Nàpols convençut que a Espanya la seva carrera no progressaria per l'aversió de Carles III de Borbó cap a l'òpera. Durant aquest període va viatjar sovint a Bolonya, on acabà de formar-se sota la tutela de qui també va ser mestre de Mozart, Giovanni Battista Martini, un dels molts punts de coincidència que el van unir al cèlebre compositor austríac.

4 Canons de veritat en una òpera

L'èxit dels seus ballets i òperes va aportar-li l'amistat del rei Ferran IV, per a qui va escriure una curiosa peça orquestral, el ‘Concert dels canons', en la qual el monarca i la seva família disparaven canons autèntics. Va ser cèlebre en tots els teatres italians i arran d'aquella òpera, Martín i Soler es va fer conegut arreu, a qui anomenaven ‘Martini, lo Spagnuolo'.

5 Espanyols i turcs, els més exòtics

Va ser aleshores quan una admiradora, Isabel Parreño, marquesa de Llano, esposa de l'ambaixador espanyol a Viena, el convidà a traslladar-se a la cort dels Habsburg, on tot allò que fos espanyol i turc, estava de moda per considerar-se exòtic. A Viena, Martín i Soler va residir-hi tres anys, els més fructífers de la seva vida. A través de la marquesa de Llano, amiga de l'emperador Josep II, el compositor va accedir ràpidament als cercles selectes. Aquí va conèixer el poeta oficial de la cort, Lorenzo da Ponte, llibretista de Mozart i altres compositors. Ambdós van esdevenir companys de gresca i van col·laborar en sis òperes. Les tres primeres es corresponen amb l'etapa austríaca del valencià i van ser grans èxits que van merèixer per igual l'aplaudiment popular i el de Josep II: ‘Il burbero di buon cuore', ‘Una cosa rara' i ‘L'arbore di Diana'.

6 Influint en l'obra de Mozart

‘Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà', va estrenar-se el 17 de novembre del 1786 i és l'obra de més renom de Martín i Soler. Tot i la seva façana de comèdia d'embolics, l'obra contenia un rerefons crític cap a la noblesa en posar en escena aristòcrates desaprensius. Va ser tanta la seva fama que Mozart, llavors en un segon pla, va incloure un dels seus temes, tot fent-hi menció expressa, en l'acte segon del seu ‘Don Giovanni', detall que ha permès conservar fins avui el ressò d'aquell èxit.

7 L'aventura russa

L'estiu del 1788 la tsarina de Rússia, Caterina II, va oferir a Martín i Soler el càrrec de compositor de la cort, que ell acceptà per la seguretat econòmica que li reportava. Es va establir a Sant Petersburg, on la mateixa tsarina li va proporcionar llibrets perquè desenvolupés la seva feina i va fixar allà el seu domicili. Uns anys després, entre el 1793 i el 1796, el valencià va provar de fer fortuna a Londres tot associant-se amb Da Ponte, que s'havia traslladat d'Àustria a la Gran Bretanya. Tanmateix, l'aventura no va reeixir; fracassos teatrals i les baralles amb Da Ponte amb embolics de faldilles pel mig van forçar la tornada del compositor a la riba de la mar Bàltica. A partir del 1801, en ocupar el tron rus Alexandre I, més procliu a la música francesa, lo Spagnuolo va dedicar-se a l'ensenyament i només va compondre algun ballet fins a la data de la seva mort, el 1806.

8 El cruel oblit

De mica en mica, un progressiu oblit es va abatre sobre la figura de Vicent Martín i Soler, enterrat a la ciutat russa de Sant Petersburg. D'aquesta manera, tot i haver estat autor d'una trentena d'òperes, de les quals se'n conserven vint-i-una, d'haver disposat dels millors cantants, coreògrafs i llibretistes de la seva època, d'haver modernitzat l'òpera en enriquir-ne l'instrumental i introduir-hi melodies populars i folklòriques i d'haver dignificat l'estil de l'òpera bufa perquè pogués agradar a tots els públics, el músic valencià mai no va poder tornar a la seva terra natal, on l'obra més aclamada de la seva inspiració, ‘Una cosa rara', no es va representar fins a l'any 1992.