Treballar al camp sempre és dur. Però quan la pluja es resisteix a caure, encara és pitjor. És l’abril del 1566. Fa mesos que no plou, s’assequen les collites i els pagesos comencen a estar molt amoïnats. Per posar fi a aquest càstig imposat per ves a saber quins pecats, cal recórrer a les més altes altíssimes instàncies. Ha arribat l’hora d’activar una rogativa; és a dir, de portar a terme una acció religiosa solemne per demanar protecció per a la fertilitat dels camps.

Per fer-ho, aquest matí, el gremi d’hortolans porta a l’Ajuntament de Barcelona un informe on es detalla el nivell d’aigua dels pous, els canals de reg, els molins i les fonts. Estan sota mínims i els toca donar el crit d’alerta. En altres poblacions, el crit d’alarma el dona el gremi de llauradors. Un cop la petició ja és en mans dels consellers municipals, i en funció de la gravetat de la sequera, el consistori decideix el tipus de rogativa que cal adreçar a Déu Nostre Senyor, o a algun sant, per tal que facin ploure d’una vegada.

En mans de l’Església queda organitzar la cerimònia i fixar una data que no pertorbi el seu calendari regular. Ara bé, el capellà sap perfectament que no pot iniciar-la fins que no li ho demani formalment el consistori, emparat per la legislació estatal. Per tant, resta a l’espera mentre les autoritats municipals, reunides, posen sobre la taula les diferents possibilitats. Davant de casos com aquests, hi ha cinc tipus de rogatives, que s’apliquen en funció de la gravetat. D’entrada, descarten les opcions més bàsiques: en la primera es demana als fidels que preguin a les esglésies al final de les misses, perquè ja ho han estat fent. En la segona, s’exposen imatges i relíquies durant tot el temps que calgui, fins a la fi de l’episodi, tant és si són setmanes, mesos o anys! Però seria contraproduent esperar més.

Als barcelonins els agrada treure les relíquies de santa Madrona de la seva capella a Montjuïc, i és cert que també es podrien fer servir les de sant Sever, que s’ha convertit en l’intercessor preferit en casos de sequera greu. I també hi ha molta devoció per sant Galderic, patró dels pagesos catalans. Però la sequera s’ha d’aturar com més aviat millor. Per això, el consistori municipal es decanta per un nivell més alt de rogativa: una processó que passi pels carrers principals de la població, beneïda per la presència del Sant Crist i de les relíquies d’algun patró de la vila.

Un cop decidit el ritual, l’Ajuntament convoca el poble mitjançant un pregó. La desfilada religiosa té lloc el 3 d’abril de 1566, com en deixa constància l’escrivà de Barcelona: “En aquest dia ana la professo de la seu ab totes las parrochias y los ordens a la capella de la gloriosa verge sancta Eulalia en la parrochia de Serria. [...] Parti dita professo demati al punct de les sis horas y isque al portal dels Tallers y quant torna entra per lo portal de St. Antoni”.

El clima que es respira durant la marxa és de devoció profunda. Durant el recorregut, alguns fidels es flagel·len o arrosseguen cadenes. A banda del bisbe, consellers, nobles i militars, hi anaven “ciutadans, gran nombre de poble que eran millenars y moltes donas descalces y molts minyons cantant letanias, y ana ben concertada y devota axi al anar com estant com tornant, y noy hague desconcerts ni impertinentias ni scandols ni desordes ni glotonies, ans la mes gent y quasi tota ana y torna dejuna y foren duas horas tocadas apres mig jorn quant arriva dins la seu”.

Amb tot, la rogativa no té efecte i la sequera continua. Acorden no aplicar el nivell quatre, que consisteix a embarcar una relíquia o un símbol solemne i que un bisbe el submergeixi a l’aigua. Una acció que les autoritats del Vaticà prohibiran més endavant per evitar que les relíquies es deteriorin. Així, doncs, activen el darrer nivell, el cinquè, un pelegrinatge. És un pas que només es dona en casos molt extrems. Anteriorment, a Barcelona només s’ha activat un cop, el 1529. Ara, trenta-set anys després, toca tornar-ho a fer. Les autoritats municipals decreten uns dies d’aturada de l’activitat econòmica i es demana a tota la població que pelegrini, en aquest cas, fins a Montserrat.

L’1 de maig de 1566, cent tretze pelegrins s’encaminen fins a Montserrat, un acte que queda descrit als arxius municipals: “Ab dit orde partiren y feren llur romiatge a la cambra angelical de nostra señora de Montserrat. Anaven tots descalssos y los mes de ells ans de partir havian confessat y combregat y los restanta estavan concertats de confessar a Montserrat y axi mateix havian de dir missa tots los preveres en dit monastir, y anaren per pregaries de pluja. Lo señor los hoja”.

La sequera va ser severa però relativament breu. A partir del 1568, les pluges es van normalitzar. En torna a deixar constància l’escrivà de Barcelona, que considera la pluja un fruit directe de la rogativa: “E lo mateix dia apres dinar plogue bellíssimament, per lo qual se veu claríssimament quant approfita la intercessió dels sancts”. Ara que ha desaparegut el problema, cal que l’Església organitzi un acte d’acció de gràcies, un Te Deum Laudamus. Normalment, són els hortolans els qui notifiquen a l’Ajuntament que la situació ja s’ha resolt.

El procés per acabar amb aquesta sequera ha estat llarg. Però a l’Església ja li va bé que sigui així, ja que li permet remarcar el seu caràcter assistencial. En canvi, els ajuntaments són els que paguen les factures, no només la tarifa de la parròquia, sinó també la contractació de músics, la cera de les espelmes i la resta de material, el menjar i el beure dels pelegrinatges... Unes despeses que anoten als llibres de comptes.

El procediment establert per convocar una rogativa es va mantenir de manera invariable durant quatre centúries. Entre els segles XVI i XIX, a Catalunya va ser força habitual que s’organitzessin invocacions religioses, tant si no plovia ni gota com si estava plovent massa o hi havia onades de fred. Va ser una etapa emmarcada en l’anomenada petita edat del gel (segles XIV-XIX), marcada per la irregularitat de les temperatures i les precipitacions. A més, en un entorn de clima mediterrani, l’escassetat de pluges anava associada a males collites, augments de preus i crisis alimentàries. I, quan les limitacions tècniques no permetien assegurar la subsistència per altres mitjans, la religió era l’últim refugi.

Com tantes altres estructures i tradicions de l’Antic Règim, les rogatives van caure en desús als entorns urbans al llarg del segle XIX, per bé que en el món rural encara se’n van fer fins ben entrat el segle XX. A Balaguer, per exemple, el 22 de maig de 1853, es va demanar als fidels que preguessin per aturar la crescuda del Segre. Però les idees liberals arribades de França, i l’anticlericalisme associat, van trencar la dinàmica dominant. L’any 1820, en plena rogativa, una part del poble va decidir llançar pedres i gibrells plens d’orins damunt d’un bisbe que, adolorit i humiliat, va fugir esperitat.

Sigui pel progrés o per les pedrades, la utilitat de les pregàries es va començar a posar en qüestió, i els precs es van substituir pels serveis estatals de meteorologia. En alguns casos, fe i progrés convivien en una mateixa persona, com el capellà de la parròquia de Sant Jaume, Raimon Ferrer, que, a l’inici del segle XIX, abans de sortir en processó comprovava el seu baròmetre domèstic, escrivia al seu dietari: “Han salido las Rogativas para la Catedral a fin de obtener la lluvia competente, la que no hemos logrado desde el 11 por la noche. El barómetro se mantiene todavía en variable”.

A poc a poc, la ciència es va imposar a la religió, almenys en aquesta qüestió.