L'intent de regular la fertilitat es coneix des de les antigues civilitzacions. La prova tangible més remota que tenim és un papir egipci d'Ebers del segle XVI aC, en què se'ns descriu una espècie de tap vaginal fet amb goma aràbiga que, per fermentació, produïa un àcid làctic que encara avui s'utilitza com a espermaticida. No és l'única recepta que ens ha arribat del món antic. A Egipte mateix, es recomanava la cua d'acàcia, la mel o les dejeccions de cocodrils. I a la Grècia clàssica, una pomada feta d'oli d'oliva i encens que la dona s'havia d'introduir dins l'úter. De fet, és a Grècia on, al segle IV aC, el filòsof Aristòtil ja ens avisa a la seva 'Història dels animals' d'una gran veritat: els pobles que no controlen la natalitat, estan condemnats a la pobresa.

A Roma, en canvi, tot i les llicències morals, no sembla que la llei fos tan permissiva com ho havia estat a Grècia. El dictador Sul·la, l'any 81 aC, prohibeix amb la llei Cornèlia totes les pràctiques abortives i també els mètodes anticonceptius. I el mateix August, en època de baixa natalitat, els torna a prohibir. Tot i així, les receptes "casolanes" proliferen i ens n'arriben de tot tipus. Si algunes sorprenen per la seva eficàcia (com la bola de llana que s'introduïa a la vagina i que prèviament, és clar, s'havia banyat amb vi o amb resina de pi dissolta), d'altres confien la qüestió als déus o a l'atzar (com l'ús d'amulets que les dones es penjaven al coll abans de sortir el sol; un d'ells, de molt èxit, era una aranya embolicada amb pell de cérvol). Mentre algunes són d'ús exclusivament femení, d'altres depenen en canvi de l'habilitat masculina (com les pomades per matar l'esperma que els homes s'havien de posar, formant una crosta, a l'extrem del seu sexe).

Curiosament, un dels mètodes de més naturalitat i que demana menys inventiva, el 'coitus interruptus', no és citat en cap tractat científic del món antic. Amb una excepció sorprenent, la Bíblia. En concret, el llibre del Gènesi. I és que, com a mínim fins al segle IV, els anticonceptius mai no van ser objecte de censura per part de l'Església, que prohibia la prostitució, l'homosexualitat, la pederàstia, l'adulteri, la fellatio (el delicte més greu, deia) i algunes pràctiques amatòries més. Però, curiosament, no deia res de la contracepció. La condemna va arribar amb Agustí d'Hipona, qui, com tothom en aquell moment, seguia al peu de la lletra aquella estranya 'veritat' aristotèlica que deia que el fetus masculí rebia l'ànima després dels quaranta dies de ser concebut, mentre que el femení no la rebia fins als noranta. Havia començat una oposició secular, la del cristianisme contra qualsevol manera de controlar la natalitat. Des de llavors, la lluita per tenir un cert domini sobre el propi cos, com a mínim en matèria de reproducció (i de desig, per què no), es va lliurar en termes de moral. Des de llavors i, com qui diu, fins fa quatre dies, els anticonceptius van quedar adscrits a un perillós espai fora de la llei. Les bruixes i remeieres van ser, durant segles, les dipositàries de les fórmules seculars per evitar l'embaràs. Les dones, de totes condicions i en totes les geografies, hi acudien per prevenir i, si ja havien fet tard, per interrompre.

En aquest sentit, l'ús de mètodes anticonceptius masculins està associat a la llarga lluita contra aquest tipus de malalties, en especial la sífilis. Ja en el segle XVI, el metge Italià Gabrielle Falopio, compromès amb la lluita contra les malalties venèries, fa una descripció detallada del procés de reproducció i dissenya un anticonceptiu de gran eficàcia. Charles Goodyear, el 1844, patenta la goma vulcanitzada i l'any 1872 ja s'utilitzava el cautxú. És a Anglaterra, a la darreria del XIX, quan s'introdueix el làtex indi i la producció industrial. Així, s'entra en una altra fase, definitiva. De totes maneres, falta encara una llarga lluita moral, la qual tindrà lloc en el segle XX.

Els primers intents de divulgació del preservatiu tenen a veure amb les polítiques higienistes de la darreria del XIX i amb els intents de regular la prostitució. Es venien en farmàcies, només als homes i sempre amb recepta mèdica. A Amèrica, eren legals "només per prevenir malalties" i la seva disponibilitat tenia molt de picada d'ullet entre el client i el venedor. Hi havia anuncis petits que parlaven "d'esponges de goma" i altres eufemismes. Un requeriment que es va mantenir fins a la Segona Guerra Mundial, quan es va generalitzar el seu ús entre els soldats i quan els països van anar autoritzant la venda al gran públic. Quant a la contracepció femenina, el pas definitiu va ser la invenció de la píndola, que va anar lligada als descobriments mèdics sobre la reproducció (l'any 1850 s'explica per primera vegada el funcionament de les hormones femenines i el 1897, el de la hipòfisi, aquesta glàndula encarregada de la supressió de l'ovulació durant l'embaràs) i als esforços pel control demogràfic de la natalitat.

No deixa de ser significatiu que el vertader punt de partida en l'anticoncepció moderna, l'hormonal, no fos el control de la natalitat sinó l'esforç per regular l'ovulació i, per tant, la fertilitat. I és que la vella màxima moral dictada per l'Església que associava sexe i procreació, ha tingut una llarga història.

L'any 1928, ja entrat el segle, els americans George Corner i William Allen van identificar una hormona que afavoria l'embaràs i que van batejar amb el nom de 'progesterona' (de 'pro', 'en favor de', i 'gestare', 'infantar'). Un any més tard, Eduard Doisy va identificar els 'estrògens' (d''oistros', 'desigs bojos', i 'gennein', 'engendrar'). El 1938 es van sintetitzar les substàncies que, després de successius intents als laboratoris, seran l'origen dels primers anticonceptius moderns. Havia nascut la píndola. Gran part de la seva producció es va dur a terme en països de l'Amèrica Llatina. A Mèxic, per exemple, es va utilitzar la 'Dioscorea barbasco', planta autòctona que floreix als rius d'Orizaba i Córdoba, a l'Estat de Veracruz. En la història dels anticonceptius moderns, i abans d'entrar en el mercat dels països rics, moltes dones de països del sud van ser un banc de proves fàcil. I d'això, no en fa tants anys.

La lluita perquè les legislacions dels països acceptessin el seu ús és una història llarga, lligada als moviments feministes i progressistes. La República Federal d'Alemanya, el 1957, va ser pionera en la legalització de la píndola. És l'anomenada 'primera generació' dels anticonceptius orals.

L'ús massiu dels nous anticonceptius arriba a la segona meitat del segle XX. Hi té molt a veure el 'Women's Liberation Movement' (Moviment d'alliberament de les dones), dels anys seixanta i les reclames feministes de control del cos -i del plaer- i de la natalitat. Després, ja als vuitanta, l'amenaça de la sida acaba de fer-los universals. És així com aquells intents casolans de tantes dones i homes del món antic, aquells remeis arriscats de bruixes, els ginys dels llibertins del món modern i altres secrets que s'havien transmès secularment, s'han normalitzat. Finalment.

Aquest reportatge es va publicar al número 65 del SÀPIENS (març de 2008)