Conxita Badia, la mestra de la lírica
La passió que tenia per la músca des de petita va portar la cantant a envoltar-se dels millors cantants

"Vine tu i les cançons!" Això deia Enric Granados a la joveníssima Conxita Badia quan volia que l'anés a veure. Ella li 'deixava' la seva veu de soprano perquè el mestre pogués veure com funcionaven les noves composicions, i ell la va acompanyar sovint al piano i li va dedicar obres, com algunes de les seves 'Canciones amatorias'.
Ja des de petita, la Conxita es va adonar que la música era molt més que una passió: era la seva vida. Els dits se li movien sols damunt del piano —que va aprendre a tocar a l'Acadèmia Granados—, i sentia una irresistible necessitat de cantar. La identificació amb la música era tan gran que Xavier Montsalvatge va dir d'ella que quan parlava "semblava esforçar-se a no donar a la seva entonació un espontani, un incontenible vol líric, perquè la música semblava emanar del més íntim de la seva identitat".
Nascuda a Barcelona el 1897, filla d'una llevadora i d'un imatger religiós, ja des de petita va deixar bocabadat el món artístic. Va debutar amb només 11 anys, i als 16 ja va actuar professionalment al Palau de la Música al costat de Ricard Viñes. Coneguda sobretot com a intèrpret de 'lieds', la van admirar els principals músics de l'època, i molts compositors van escriure obres pensant en ella (Gerhard, Casals, Toldrà, Pedrell, Vives, Villa-Lobos...). S'explica que l'austríac Arnold Schönberg, sentint-la interpretar una de les seves composicions, va exclamar: "I pensar que he hagut d'anar tan lluny per trobar algú que sabés cantar melodies!".
L'exili i el retorn a Barcelona
Compromesa amb el país i amb la República, la guerra civil va canviar el rumb de la seva vida. Amb la família va deixar Barcelona, i després d'una gira europea —propiciada en part per músics que havia conegut als festivals que organitzava Pau Casals al Vendrell— se'n va anar a l'Argentina. Allà va ser acollida pels músics sud-americans més rellevants, i també pels exiliats com ella —sobretot per Manuel de Falla— i va treballar amb un grandíssim reconeixement públic.
El 1946 va tornar a Barcelona, on va poder tornar a actuar i on va convertir casa seva —i les aules del Conservatori— en un imant per a estudiants de tot el món que la volien de mestra. Montserrat Caballé en va ser una, i sempre li ho ha agraït: "Si he arribat on he arribat —explica— és gràcies a Conxita Badia".
'Conxita Badia no existeix', el documental sobre aquesta mestra de la lírica
Si en voleu saber més, us recomanem el següent documental, una producció de Batabat i Zebaproduccions per a TV3.
Comentaris