L'any 1908, un partit anomenat Joves Turcs engegava un procés per enderrocar el règim autoritarista del sultà Abdulhamid II mitjançant un cop d'Estat. Es posaven al capdavant d'un imperi Otomà en plena decadència. En pocs anys, aquell gegant que sempre havia mirat cap a Europa havia perdut mig milió de quilòmetres quadrats. Esdevenia així una entitat eminentment asiàtica i menys heterogènia. La independència de Bulgària i Grècia i el traspàs de Bòsnia i Hercegovina al protectorat austríac van convertir el poble armeni en la comunitat cristiana més nombrosa i influent del país, una minoria que s'havia acostumat a viure sota sospita permanent.

Des del 1375, el mil·lenari regne d'Armènia havia quedat annexionat dins l'imperi Otomà. Però després de sis segles de convivència, les relacions entre turcs i armenis es trobaven profundament emmetzinades. No feia ni vint anys que el sultà Abdulhamid II havia establert un règim de terror que havia transformat l'Armènia oriental en un toll de sang. Sota la seva sandàlia van trobar la mort 300.000 armenis i centenars de pobles van desaparèixer. En el rerefons d'aquelles massacres hi havia les aspiracions sobiranistes armènies. Més en el rerefons encara, l'esplèndida renaixença cultural i econòmica que la minoria cristiana havia experimentat al llarg del segle XIX i que els otomans miraven amb enveja i percebien com a amenaça.


L'esplendor armeni
Pròspers i cosmopolites, els armenis eren canvistes, joiers i experts en comerç internacional, tenien una extensa xarxa de contactes a Occident gràcies a la seva diàspora i molts es formaven, generació rere generació, com a metges, arquitectes o enginyers a les millors universitats europees. En aquest sentit el símil és inevitable. Allò que la burgesia jueva era, per exemple, a Polònia, ho eren els armenis a l'imperi Otomà.

Després de les massacres perpetrades pel furibund sultà, no és estrany que la comunitat armènia ajudés els Joves Turcs a enderrocar-lo. Els nous líders prometien modernitzar el país i crear un govern parlamentari que respectaria la igualtat entre els diferents pobles i minories de l'imperi. Una matança de més de vint-i-cinc mil armenis a la regió d'Adana l'any 1909 va demostrar que aquelles promeses no eren més que paper mullat.

Camí del no-res
Aquestes caravanes de la mort es van produir de forma massiva entre els mesos de maig i se­tembre del 1915 a les sis províncies o vilayets de l'Armènia oriental, el cor de l'Armènia històrica, i a partir de la tardor del 1915 a les províncies armènies occidentals. En alguns casos en lloc de deportació hi va haver una massacre immediata; en d'altres, les matances s'esdevenien quan la caravana parava. Se'ls negava el menjar. Es racionava l'aigua. Aquells que no sucumbien als sabres turcs –les ordres eren les d'estalviar al màxim de municions per a la guerra– ho feien a causa de la set, la desnutrició, l'esgotament i les malalties.

A la població turca se li prohibia de socórrer-los sota càstig de pena de mort, però és just esmentar que molts ciutadans turcs contraris al règim van assumir aquest risc, tal com han relatat els supervivents. De fet, fins i tot alguns guardes turcs van ser afusellats per negar-se a cometre les atrocitats que els seus caps els exigien: des de mutilacions sexuals fins a cremacions i empalaments.

Durant setmanes, les aigües clares del riu Eufrates van baixar tenyides de color rosat, mentre als seus marges s'acumulaven els cadàvers devorats per aus carronyeres. L'escena, com moltes altres, la trobem descrita a les memòries dels diplomàtics, militars i missioners estrangers destinats a la zona.

Ressò internacional
La convergència del seu testimoni neutral ha estat clau per determinar l'abast de la barbàrie. Fins i tot els alemanys, aliats de Turquia a la Gran Guerra, denunciaven les atrocitats. En una carta datada el 8 d'octubre de 1915, quatre mestres de l'escola alemanya d'Alep van comunicar la seva indignació al Ministeri d'Afers Estrangers de Berlín. "De les vora tres mil camperoles armènies que van arribar sanes, en queden quaranta. Les més boniques són víctimes de la lubricitat dels seus guardians. Les lletges sucumbeixen a la gana i a la set, ja que tot i trobar-se vora de l'aigua no se'ls permet beure. Als europeus se'ns prohibeix d'ajudar-les. Cada dia s'emporten d'Alep més de cent cadàvers".

Certament, la ciutat d'Alep, avui a l'actual Síria, es va convertir en el centre de la deportació. El Govern turc va instal·lar-hi la Direcció General de Deportats, amb la intenció de gestionar l'arribada i la distribució dels grups que venien de Tràcia, Cilícia i l'oest de l'Àsia Menor. Més de mig milió de persones van quedar ubicades en unes quantes desenes de camps escampats al voltant de les muralles de la ciutat, on van ser sotmesos a unes condicions de vida dantesques. El desembre del 1916 les autoritats turques van contractar tribus nòmades i sicaris txetxens perquè acabessin amb els darrers supervivents dels camps. Se'ls dugué al desert de Deir ez Zor i allà se'ls va cremar dins de coves convertides en pioneres cambres de gas.

Mentrestant, a Constantinoble ja feia temps que una comissió dita de "béns abandonats" gestionava la confiscació de les propietats armènies. El cinisme dels dirigents turcs va arribar fins al punt de reclamar les pòlisses d'assegurança de vida i els comptes bancaris que alguns armenis tenien als Estats Units. Però els saquejos no es van cenyir en l'àmbit de la propietat privada. Esglésies, monestirs, biblioteques, fortaleses, escoles, poblacions senceres... el patrimoni armeni va ser sistemàticament profanat, incendiat i destruït. En pocs mesos, les autoritats turques esborraven les empremtes d'una herència cultural forjada durant més de tres mil anys d'història.

Tot i que el gran volum de la matança es va produir entre el 1915 i el 1916, de­se­nes de milers d'armenis van seguir morint a mans turques fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. Precisament, després de la signatura de l'armistici, el 18 d'octubre de 1918, els aliats van reclamar la necessitat d'obrir diligències penals contra els autors de les massacres. El nou Govern otomà, a la recerca de la benevolència aliada de cara a la futura conferència de pau, va entendre el missatge, i el 1919 va promoure un consell de guerra contra els Joves Turcs per haver dut el país a la der­rota bèl·lica i per les deportacions i "l'extermini de tot un poble".

El càstig va anar des de condemnes de presó per als càrrecs de segona fila fins a la pena de mort per als tres dirigents, Talaat, Djemal i Enver. Cap dels tres va escoltar el veredicte assegut al banc dels acusats. Fugitius de la justícia, la sentència no es va executar. El destí semblava haver reservat aquesta tasca als supervivents del genocidi. El primer a morir assassinat va ser Talaat, a Berlín, l'any 1921. El segon, Djemal, un any més tard. Enver, per la seva banda, trobaria la mort mesos després al camp de batalla.

L'assassí de Talaat, Soghomon Télhirian, va ser absolt després que els tribunals alemanys escoltessin el testimoni de diversos oficials que havien contemplat les atrocitats contra la població armènia. El cas Télhirian es convertia d'aquesta manera en un dels pocs processos en els quals s'ha reconegut oficialment el genocidi. De fet, el forjador d'aquesta paraula, el jueu polac Raphael Lemkin, la va concebre precisament inspirat per aquest judici.

Mentrestant, a Turquia, el general Mustafà Kemal Ataturk engegava un procés d'occidentalització que arrencaria de soca-rel qualsevol vincle amb l'imperi Otomà. A la creació d'un nou alfabet i l'abolició del califat s'hi van sumar d'altres mesures, com una amnistia general que va abolir els processos judicials otomans, una decisió que la comunitat internacional va ratificar l'any 1923 al Tractat de Lausana.

El negacionisme
La República Kemalista havia aconseguit espolsar-se qualsevol mena de responsabilitat i, a més de negar la culpabilitat de Turquia en l'extermini, el va començar a negar en si mateix, una postura que perviu a la Turquia actual. Presentant-se davant el món com un nou estat modern i laic, Ataturk va reconstruir de dalt a baix la història del país. Com si el poble armeni no hagués existit mai, va bastir el mite d'una nació turca unitària, assentada a Anatòlia des dels orígens del temps i hereva dels hitites i bizantins. De fet, el llegat armeni que resta dempeus a Turquia sovint s'ha atribuït des d'aleshores a d'altres civilitzacions.

Als supervivents de les massacres, amb qui Ataturk de nou es va acarnissar, no els va quedar cap més sortida que la dispersió i l'exili a Europa, Amèrica o a la nova Armènia soviètica. Els crims contra el poble armeni van caure immediatament en l'oblit i l'any 1948 Turquia va signar el tractat de la Convenció sobre el Genocidi de les Nacions Unides sense complexos.

Tant per a l'Armènia soviètica com per a la forta diàspora disseminada pel món, la reivindicació de la realitat de l'extermini va esdevenir una prioritat a partir del 1965, un combat que al llarg dels temps s'ha anat desenvolupant a cavall de les accions diplomàtiques i, durant deu anys, la lluita armada.

Tot i que el 1919 el Ministeri de l'Interior otomà va quantificar la catàstrofe en més de vuit-cents mil morts, avui els historiadors turcs més valents s'aventuren a parlar de tres-cents mil, una dada que la comunitat armènia eleva fins al milió i mig. El ball de xifres no desmereix l'abast de la barbàrie iniciada el 24 d'abril de 1915. Aquell dia un dels detinguts va ser el poeta Daniel Varujan. Anys abans va sintetitzar en uns versos els traumes que arrossegava la seva pàtria mil·lenària sense saber que, alhora, també n'estava profetitzant el futur: "Tinc aquí, damunt la meva taula / un xic de terra d'Armènia (...) / I penso: potser aquesta vermellor / no és cap do d'una llei sàvia de la natura, / sinó que xopant-se totes les ferides (...) / ha esdevingut ter­ra porpra, car és d'Armènia".

El nou Govern turc, dirigit pel Comitè Unió i Progrés, va transformar-se en una dictadura militar encapçalada pel triumvirat format per Ismaïl Enver, Ahmed Djemal i Mehmed Talaat. Impregnats d'un nacionalisme fanàtic, encegats pel desmembrament del ter­ritori turc, els tres paixàs es van proposar com a objectiu la unió de tots els pobles turcòfons i l'homogeneïtzació total del país, un projecte en el qual la singularitat armènia no tenia cabuda.

La decisió otomana d'entrar a la Primera Guerra Mundial al costat d'Alemanya va convertir Rússia, aliada de França, en l'enemic extern de l'imperi, mentre que els armenis, afins al poble rus, esdevenien un hipotètic enemic intern. L'ambaixador nord-americà Henry Morgenthau no en tenia cap mena de dubte: "Les condicions de la guerra han donat al Govern turc la possibilitat de passar comptes amb els armenis, un fet que somnien des de fa temps. Creuen que les grans potències internacionals els perdonaran com va passar després de les massacres del sultà".

Així era. D'alguna manera, els dirigents turcs van sentir que havia arribat el moment de completar el seu pla. "La feina s'ha de fer ara, després de la guerra serà massa tard" –va escriure Talaat–. La manca de proves ha dificultat la tasca als historiadors per demostrar-ho, però hi ha prou evidències com per pensar que aquesta "feina" tenia un full de ruta planificat: decapitació intel·lectual, desarmament i desmasculinització de les comunitats i un suposat trasllat a una zona d'exclusió bèl·lica de les dones i els nens que en realitat tenia com a objectiu aniquilar-los.

L'inici de les execucions
El 24 d'abril de 1915, sota l'acusació de ser "agents revolucionaris", més de sis-cents cinquanta membres de l'elit armènia, entre polítics, notables, intel·lectuals i líders comunitaris i religiosos, van ser detinguts a Constantinoble, deportats i posteriorment assassinats. Poc temps després, els armenis que s'havien unit a l'exèrcit turc per lluitar a la Gran Guerra van ser desarmats i massacrats sumarialment acusats d'afavorir Rússia durant les contundents derrotes que Turquia estava patit al front.

En paral·lel, el Govern turc seguia reclutant-los. La intenció, però, no era donar-los cap arma, sinó simplement allunyar-los de les seves comunitats. A alguns se'ls va afusellar a pocs quilòmetres del seu domicili. A d'altres, se'ls va fer anar a l'exèrcit per ser tractats com animals de càrrega i se'ls va encarregar treballs esgotadors abans d'anar-los eliminant gradualment. Tret de l'heroica acció de Musa Dagh, en la qual els armenis van aconseguir contenir els assalts turcs fins a ser alliberats per una esquadra de la marina francesa, la població armènia pràcticament no va mostrar resistència.

A les poblacions només van quedar dones, nens, malalts i vells. Aviat se'ls va informar que, d'acord amb un decret signat pel Govern turc el 30 de maig, tenien entre dos i tres dies per vendre les seves pertinences i preparar-se per ser traslladats a una zona d'exclusió bèl·lica segura. En realitat, el destí d'aquelles marxes era un altre, des de les aigües de la mar Negra fins a les sorres perpètues del desert.

Abdulhamid II, el ‘sultà roig'
A partir de la seva arribada al poder, l'any 1876, l'imperi Otomà es va convertir en un règim autoritari en el qual va cristal·litzar la cultura de l'odi envers "l'infidel" cristià. Les massacres contra la comunitat armènia entre el 1894 i el 1896 van segar la vida de tres-centes mil persones i li van fer-se guanyar el sobrenom de sultà roig. El 1908 pateix un cop d'Estat i el 1909 perd definitivament el tro.

Talaat, el triangle executor
Ministre de l'interior durant la dictadura que va succeir el cop d'Estat. Considerat l'ideòleg i executor de les massacres al costat de Djemal i Enver, va morir a Berlín a mans d'un supervivent del genocidi. El judici contra el seu assassí, que va ser absolt, va ser la font d'inspiració de l'inventor d'aquesta paraula, el jueu polonès Raphael Lemkin.

Ataturk, el negador dels fets
A partir del 1921, la República kemalista del general Ataturk es va desvincular totalment de l'imperi Otomà, va reconstruir la història de Turquia i va negar l'extermini: no hi va haver matança ètnica sinó una simple repressió contra els armenis sobiranistes que donaven suport a Rússia en el marc de la Gran Guer­ra. Aquesta és la postura que perviu avui a Turquia com a política d'Estat.

Morgenthau, la mirada estrangera
El testimoni dels estrangers presents a la zona ha estat clau per determinar l'abast de la barbàrie. L'am­baixador nord-americà Henry Morgenthau, tot i que no va sortir de Constantinoble, va recopilar molta informació sobre les massacres i està considerat una de les principals fonts d'informació. També els relats del pastor Johannes Lepsius i el periodista Harry Stuermer, tots dos alemanys.