Quan l’Índia va esdevenir domini britànic, els colonitzadors van apropiar-se de la producció de sal, que fins aleshores no havia estat subjecta a cap control. Qualsevol persona, lliurement, produïa sal de cara a conservar els aliments tot agafant aigua de mar i deixant que s’evaporés en un bol. En una nació mancada de mecanismes de refrigeració, la sal era vital, i els britànics van gravar-la amb un impost i van establir penes per a qui en produís pel seu compte.

Aquesta situació, que perjudicava directament tota la població de l’Índia sense distinció de religió o de casta, va servir perquè el Congrés Nacional Indi, el partit que encapçalava el moviment per la independència del país, i el seu líder més carismàtic, Mahatma Gandhi, tiressin endavant una iniciativa que va començar a minar el poder britànic. Frustrats els intents d’aconseguir de la metròpoli un estatut d’autonomia per a l’Índia com els concedits al Canadà i a Austràlia, colònies amb una població majoritàriament europea, Gandhi va anunciar al virrei britànic, Lord Irwin, una campanya de desobediència civil per recuperar el dret dels indis a produir sal. A més, denunciava com aquell impost estranger sobre un condiment bàsic havia empobrit el poble fins a reduir-lo políticament a l’esclavatge.

El 12 de març del 1930, Gandhi i 79 seguidors van sortir de la ciutat d’Ahmedabad, al nord-oest del país, per adreçar-se cap a la costa. A cada poble, milers de persones s’afegien a la comitiva. Després de recórrer a peu 300 quilòmetres el Mahatma va arribar a Dandi, a l’oceà Índic, el 5 d’abril, i va recollir una mica d’aigua salada. El seu gest, tot un desafiament a la legislació colonial, va ser imitat per la gentada que el seguia. La reacció britànica en defensa del seu monopoli va ser empresonar 60.000 persones, Gandhi inclòs, acusades de robar sal.

De la no-violència a la independència
Cap detingut, d’acord amb les instruccions del Mahatma, s’hi va resistir. El líder indi va romandre empresonat nou mesos i va ser alliberat el 25 de gener del 1931, un cop Lord Irwin va admetre la impossibilitat d’imposar la llei britànica sense una violenta repressió que empitjoraria la posició de la metròpoli al país. Al cap de poc, es reconeixia el dret dels indis a produir sal i els empresonats pels efectes de la marxa del 1930 van quedar en llibertat.

A partir d’aquell moment, es va obrir el debat sobre la futura independència de l’Índia, que es va ajornar a causa de la Segona Guerra Mundial. La Marxa de la Sal, tot i que no va aconseguir que la Gran Bretanya concedís un règim autònom a la seva colònia, va advertir les autoritats de Londres de la força de l’opinió pública de l’Índia, que amb la doctrina de la no-violència propugnada per Gandhi va avançar progressivament cap a la independència.