Subscriu-t'hi
La història a casa

La guerra civil catalana

Expliquem les causes, el desenvolupament i el desenllaç de la contesa que va dessagnar Catalunya entre el 1462 i 1472 i que va enfrontar Joan II amb la Generalitat i el Consell de Cent

Anna Sàez (text) / Àngel Casals (assessorament)
28 de març de 2020
1 Els antecedents del conflicte
'La mort del príncep de Viana', de Vicente Poveda y Juan
'La mort del príncep de Viana', de Vicente Poveda y Juan Wikimedia Commons

El conflicte venia de lluny, del compromís de Casp. Però, sobretot, es va covar durant el regnat d’Alfons el Magnànim, el rei absent. Des de Catalunya es considerava gairebé un insult que durant 16 anys el monarca no es dignés a posar els peus al Principat. Tampoc no es veia amb bons ulls la seva política exterior, perquè la conquesta de Nàpols no havia donat beneficis. A més, el rei havia conspirat des del seu exili voluntari quan, el 1455, havia suspès els mals usos i donat el govern del Consell de Cent a la Busca. Ras i curt: havia actuat contra els interessos de la noblesa catalana i de l’oligarquia urbana.

L'arribada al tron de Joan II després de la mort d'Alfons el Magnànim
Quan el Magnànim morí a Nàpols sense descendència el 1458, la situació entre el rei i la classe dirigent era gairebé de ruptura. L’arribada al tron del seu successor, el seu germà Joan, casat amb Blanca de Navarra, no ajudà a millorar les coses: havia estat el lloctinent general de Catalunya durant la llarga absència d’Alfons i, per tant, se’l considerava el braç executor de les polítiques autoritàries del rei. Joan començava amb mal peu i la mala relació amb el seu primogènit seria l’excusa per posar en qüestió el poder de la monarquia.

2 L'enfrontament entre Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana

Carles de Viana estava enfrontat al seu pare des que aquest li havia impedit coronar-se rei de Navarra després de la mort de Blanca, la seva mare, el 1441. La reina va incloure al testament una insòlita clàusula segons la qual Carles només podria ser coronat si hi estava d’acord el seu pare. I Joan mai no hi va accedir. Amb el temps, la cosa aniria a pitjor perquè Joan II es va tornar a casar i l’ombra allargada de Joana Enríquez planava sobre les decisions del rei. Era molt jove, més que el príncep. Tenia 19 anys quan es va convertir en esposa de Joan II, que aleshores ja n’havia fet 46.

Era una dona llesta, culta i amb caràcter, però també molt impulsiva. I poderosa: era filla de l’almirall de Castella i havia estat educada en un món on no tenia cabuda el pactisme català, sinó el poder absolut del rei. Així que ella s’encarregaria de reforçar-lo, sobretot quan va néixer l’infant Ferran. Que el seu marit estigués enemistat amb Carles de Viana li va semblar una picada d’ullet del destí. Amb Carles fora de combat, el seu fill tenia opcions de regnar. Lluny de fer de mitjancera entre el marit i el fillastre, la reina es va dedicar a conspirar. La Niña, que així deia el rei Joan a la seva segona esposa, feia d’ell el que volia.

Pare i fill havien anat a la guerra pel tron de Navarra. Quan el futur Joan II va derrotar el príncep de Viana, el va fer detenir per traïció. Un cop lliure, Carles, que havia estat desheretat, va recórrer al papa Calixt III per demanar ajuda. Ell era el rei de Navarra i el seu propi pare li havia usurpat el tron.

3 Carles de Viana es converteix en l'esperança de l'oligarquia catalana
'Entrada del príncep de Viana a Barcelona', de Ramon Tusquets
'Entrada del príncep de Viana a Barcelona', de Ramon Tusquets Wikimedia Commons

Després va anar a Nàpols a implorar al seu oncle Alfons, rei de la Corona d’Aragó. Però el Magnànim va morir i Joan es feia més poderós: no tan sols seria rei de Navarra, sinó que heretava la Corona d’Aragó de son germà. Carles es va convertir en un príncep errant. Es va establir un temps a Sicília, on hauria pogut regnar. Joan II, però, ho va impedir un cop més amb la promesa d’una reconciliació.

L'arribada a Barcelona
De Sicília, el príncep va passar a Mallorca, i de Mallorca, a Barcelona, on va arribar el divendres 28 de març del 1460. Carles encara confiava de reconduir la situació. Els vaixells d’Amat, Llombart i Miquelot, la galera de mossèn Sureda i tres barques més arribaren a port entre les cinc i les sis de la tarda, i el príncep amb el seu seguici anaren d’incògnit a cavall fins al monestir de Valldonzella, on l’endemà havent dinat els honorables consellers acompanyats de molts notables prohoms li feren reverència. Carles havia entrat al Principat sense fer gaire soroll, però l’eufòria es va desfermar.

L'hereu era l’antítesi del rei vell i malcarat. Un príncep jove, culte i refinat portava il·lusió i esperança en una època convulsa. El dilluns es va viure una autèntica bogeria. Carles va entrar a la ciutat pel portal dels Frares i va tenir una rebuda digna d’un rei. Fins i tot li havien preparat un tron simbòlic, “una vella e sumptuosa cadira de fusta daurada guarnida de drap de seda color quasi violat o carmesí”. Havia de fer impressió. Carles va pujar els nou graons del cadafal completament cobert de tela vermella i va viure el seu moment de glòria.

Les institucions catalanes ja li havien fet saber que era molt ben rebut a Valldonzella. Ara ho feien de manera pública i notòria entre balls, jocs i visques. L’oligarquia veia en Carles el rei que necessitava per frenar l’absolutisme de Joan II i el príncep es deixava estimar. Havia arribat el seu moment.

4 Joan II deté Carles de Viana
'La presó de Carles de Viana', de Tomás Muñoz Lucena
'La presó de Carles de Viana', de Tomás Muñoz Lucena Wikimedia Commons

Joana Enríquez veié frustrat el seu pla. Amb la rebuda que havien fet els barcelonins al príncep de Viana, les esperances que el seu fill Ferran, que tenia vuit anys, succeís el pare al tron eren gairebé nul·les. A sobre el príncep, vidu d’Agnès de Clèves, es volia tornar a casar i corrien rumors que l’escollida era la infanta Isabel de Castella, germana del rei Enric IV. Els Enríquez passaren a l’acció. L’almirall de Castella anà al rescat de la filla i trameté unes cartes que provarien que el príncep volia trair el seu pare. I el rei, pressionat per Joana Enríquez, acabà cedint sense haver mesurat les seves forces.

Joan II deté el fill
El 2 de desembre del 1460 es van reunir les corts catalanes al castell del Rei de Lleida. Just abans de començar, Joan II va fer detenir el seu fill, acusat de traïció sense proves i sense donar-li opció a defensar-se. Les Corts se’n van fer creus: “Això és il·legal, inconstitucional! Exigim l’alliberament del príncep!”. De res no va servir. “Això és un tema de família i no n’heu de fer res!”, els retreia el rei. Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents de Catalunya anà cap a Lleida a rescatar l’hereu de la Corona, però Joan II va fugir i es va endur el singular presoner a Fraga i, després, a Alcanyís i Morella. El rei havia calculat malament. Era un home gran per a l’època, de més de seixanta anys. Estava mig cec. Tenia un fill a qui odiava i un nen a qui adorava amb una dona jove de la qual sempre es refià. Aquest cop, però, no hauria hagut de fer cas de Joana.

5 La primera amenaça de guerra i la concòrdia de Vilafranca

El vell monarca no sabia adonar-se que Carles de Viana seria l’excusa que Catalunya aprofitaria per plantar-li cara. Entre l’espasa i la paret, i amb Aragó i València fent costat al Principat, a Joan II no li quedava més remei que negociar perquè les institucions catalanes estaven disposades a anar a la guerra.

La concòrdia de Vilafranca
En quedar-se sense suports, Joan II hagué d’acceptar la concòrdia de Vilafranca, el 21 de juny del 1461. Joana Enríquez, que havia estat qui havia atiat el foc, actuà com a representant de la monarquia. S’embolcallà com la reconciliació definitiva entre pare i fill, però era el triomf del pactisme més radical.

Les institucions catalanes aconseguiren limitar molt la sobirania del rei fins al punt que el monarca no podria entrar al Principat sense permís. S’establí que el príncep hereu seria el lloctinent general de Catalunya de manera permanent i irrevocable i que comptaria amb un consell assessor que sortiria de les institucions catalanes. Valencians, mallorquins i aragonesos es van posar les mans al cap. Catalunya volia aconseguir controlar la Corona d’Aragó i la concòrdia de Vilafranca hi ajudava molt, atès que el nou rei seria un titella en mans de les institucions catalanes. Joan II encara va haver de claudicar en un altre punt: el nomenament d’oficials reials es faria d’acord amb la Generalitat i el Consell de Cent. I, per acabar-ho d’adobar, els catalans podrien cessar oficials sense demanar consell al rei. Joan II es convertia, de facto, en una figura simbòlica.

En ple segle XV, quan les principals monarquies augmentaven extraordinàriament el seu poder, la concòrdia de Vilafranca va ser una autèntica revolució. El rei estava lligat de mans i peus. Li deien el Sense Fe, perquè no tenia paraula i no complia cap pacte, però ara poca cosa hi podia fer. El príncep de Viana retornava triomfal a Barcelona. Milers de persones tornarien a sortir al carrer per veure’l passar a cavall. Carles representava l’esperança. Era un mite.

6 La mort del príncep de Viana i el complot de Sant Maties
'El príncep don Carlos de Viana', de José Moreno Carbonero
'El príncep don Carlos de Viana', de José Moreno Carbonero Wikimedia Commons

Amb el que ningú no comptava és que la salut de Carles s’havia ressentit del captiveri i que aquell príncep aclamat pel seu poble, que s’instal·lava a Barcelona convertit en símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II, estava malalt i moriria, tísic, tres mesos després, el 23 de setembre del 1461.

Divisions internes al camp i a la ciutat
La reina estava desfermada. Les males llengües deien —pel que sembla, sense fonament— que Joana havia fet enverinar el fillastre. A ella tant li feia que malparlessin i conspirà per anul·lar l’acord de Vilafranca, sobretot ara que el tron seria per a Ferran. Els catalans anaven a l’una en la defensa de Carles de Viana, però el Principat no era una bassa d’oli i Joana Enríquez aprofità aquestes divisions internes. El context polític era complex. L’oligarquia catalana s’agrupava entorn de la Biga (la representant de l'alta burgesia), que estava enfrontada amb la Busca, que agrupava els menestrals, mercaders i artesans. Si el rei feia costat a la Busca és perquè volia contrarestar el poder de la Biga al govern municipal.

I mentre això passava a Barcelona, al camp trobàvem la pagesia remença enfrontada als nobles, que mantenien els mals usos feudals.

El complot de Sant Maties
De nou el rei prengué partit per qui el podia ajudar a reforçar el seu poder, contrarrestant el dels grans senyors. Joana es reuní amb la Busca i orquestraren l’anomenat 'complot de Sant Maties' del 24 de febrer del 1462, un cop d’estat contra la Biga, que dominava el Consell de Cent. Si aquesta institució canviava de bàndol, trontollaria tot i seria més fàcil que la concòrdia de Vilafranca quedés en paper mullat. Però el complot fou descobert i els bigaires començaren a detenir membres de la Busca

7 L'esclat de la guerra

En fracassar el complot de Sant Maties, la reina se’n va anar a Girona amb l’infant Ferran. El bisbe Joan Margarit, defensor de la causa remença, els va instal·lar al Palau Episcopal. El 15 de març del 1462 Joana Enríquez i el futur Ferran el Catòlic juraren els furs i els privilegis de la ciutat, tant civils com eclesiàstics. La reina se sentia segura: tenia a prop el remença Francesc de Verntallat, que ja li havia fet saber que podia reunir els seus homes per defensar l’esposa del rei i el príncep. A Barcelona, però, ningú no s’havia oblidat d’ella. I encara menys de l’infant, que per la concòrdia de Vilafranca era el nou lloctinent de Catalunya.

L'esclat de la guerra
Hug Roger III, comte de Pallars i capità general de l’Exèrcit del Principat, encapçalà l'host que partí el 29 de maig cap a Girona amb l’excusa d’un aixecament remença. El país estava en guerra. La reina i el seu fill van ser portats del Palau del Bisbe a la Força, el castell fortificat de la ciutat, darrere de la catedral. El militar Pere de Rocabertí, que s’havia mantingut fidel a la Generalitat quan Joan II va fer empresonar Carles de Viana, seria ara l’encarregat de capitanejar la defensa de la Força de Girona. Joana Enríquez demanà protecció a Verntallat. El seu exèrcit (uns 400 homes) no era tan poderós com el d’Hug Roger (que en comandava entre 2.000 i 3.000), però seria suficient per frenar les institucions catalanes, que s’havien de sentir de tot per part dels gironins.

La derrota d'Hug Roger, comte de Pallars
El comte de Pallars era vassall del rei, però, a la vegada, mantenia la independència. El comtat de Pallars era tot el que quedava de la Catalunya carolíngia i Hug Roger, lluitant contra Joan II, defensava alguna cosa més que les institucions catalanes. Però el comte, que aleshores tenia 32 anys, no s’esperava tanta resistència i no havia dut artilleria pesant. No en tindria fins al 17 de juny, dia de Corpus, però ni així aconseguí “entrar o morir”. Atacà per quatre llocs, però després de sis hores de setge, Hug Roger hagué de reconèixer la derrota.

8 Joan II envaeix el Principat

La Força havia estat ben defensada per Rocabertí. La reina, l’infant i el bisbe, lluny d’amagar-se, havien estat al peu del canó, encoratjant els seus defensors. Hug Roger en culpà trenta mariners que havien d’intentar un atac des de Sant Feliu de Guíxols i que a l’hora de la veritat “van fugir com jueus”. Fos com fos, les tropes del comte no se n’anaren de Girona. Intentaren l’assalt a la Força fins al 23 de juliol, quan arribaren els reforços de Joan II, que havia pactat amb França i oferí el Rosselló i la Cerdanya a canvi de suport militar per protegir la reina i l’infant d’Aragó. Per acabar-ho d’adobar, el rei es desentengué dels acords de Vilafranca i lluny de demanar permís per entrar al Principat, l’envaí. La Generalitat i el Consell de Cent ja en tingueren prou. Joan II fou declarat traïdor a la pàtria i destronat.

9 Joan II ofereix la pau a la Generalitat
Retrat de Joan II
Retrat de Joan II Wikimedia Commons

Els catalans buscaven un rei que fos més fàcil de controlar. L’escollit fou Enric IV de Castella, que va ser nomenat comte de Barcelona el 1462 a instàncies de la Generalitat després de comprometre’s a respectar les Constitucions catalanes i la capitulació de Vilafranca. Les tropes del monarca castellà aconseguiren aixecar el setge contra Barcelona, però Joan II no es rendí. Aprofitant les divisions de la noblesa castellana, forçà una negociació amb Lluís XI d’àrbitre i aconseguí que el sempre dèbil Enric renunciés al Principat.

Els catalans tampoc no es rendiren i oferiren la corona a Pere de Portugal, nét de Jaume d’Urgell, el comte descartat al compromís de Casp. Pere va ser proclamat comte de Barcelona i rei d’Aragó el 1464. Era un home culte, però sense geni militar ni exèrcit i la lluita amb Joan d’Aragó, molt superior militarment, va ser desigual. Aquest va ocupar Lleida, Vilafranca del Penedès, Igualada, Cervera, Tortosa i Calaf: la guerra es decantava a favor seu quan el 1466 va morir Pere, cosa que semblava precipitar la fi del conflicte. Així que Joan II aprofità l’ocasió i oferí la pau a la Generalitat

10 La guerra s'internacionalitza
Renat d'Anjou
Renat d'Anjou

Però el rei no era prou conscient de fins on estaven disposades a arribar les institucions catalanes, que van rebutjar l’armistici i el 30 de juliol del 1466 van proclamar un nou rei: Renat d’Anjou. Fins aleshores, la guerra civil catalana, malgrat haver anat a buscar reis a fora, no s’havia internacionalitzat. Però Renat, antic enemic d’Alfons el Magnànim pel domini de Nàpols, arribà amb tropes franceses i napolitanes. I Joan II es tragué un as de la màniga: casar el seu hereu amb la infanta Isabel de Castella, germanastra d’Enric IV i possible successora seva. D’aquesta manera, aconseguia el suport d’una part molt important de la noblesa castellana. Quan Joan II guanyà la batalla de Santa Coloma de Gramenet el 26 de novembre del 1471, els reialistes ja dominaven gairebé tot el Principat. Barcelona es rendiria el 16 octubre del 1472 i el rei forçà la capitulació de Pedralbes. La guerra civil catalana havia acabat.

11 La mort de Joan II i l'arribada al tron de Ferran de Castella
Retrat de Ferran el Catòlic
Retrat de Ferran el Catòlic

El rei, amb més de vuitanta anys, moriria el 20 de gener del 1479 i el succeiria Ferran, que era rei de Castella des del 1474. La seva mare, Joana Enríquez, que tant havia lluitat perquè el seu fill arribés al tron, no viuria prou per veure’l casat amb Isabel la Catòlica. Així es produí la unió dinàstica dels dos regnes, que mantenien, però, la independència pel que fa a moneda, llengua i institucions. De fet, si després de la mort d’Isabel el 1504 el fill que Ferran va tenir amb la seva segona esposa, Germana de Foix, hagués sobreviscut, la unió dinàstica s’hauria trencat.

La guerra va representar, des d’un de vista polític i econòmic, un desastre per al país, que no va aixecar el cap en més de trenta anys. Barcelona va perdre entre un 30 i un 40% de la població i la Generalitat va fer fallida. València passà a ser la capital de la Corona i visqué el seu moment d’esplendor.

Subscriu-t'hi

Portada del número 217 del SÀPIENS (abril 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 217 del SÀPIENS (abril 2020)

Traficants de llibres

Descobrim la xarxa clandestina que entrava a Catalunya llibres contra la dictadura

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto