"La dona sàvia pot ser una calamitat, o millor dit: un cas rar de calamitat. Però confessem que la dona ignorant és una calamitat vivent, palpitant, absorbent arreu i estesa a totes les classes socials", escrivia Maria Pi el 1910 en un article en què defensava l'educació de les dones. Ella era coherent amb el que predicava en aquells articles de feminisme primerenc: als seus 26 anys estudiava anglès, música i magisteri, i tot plegat sense deixar de treballar per viure i mantenir els seus dos fills.

Tot i que va néixer en una família d'un alt nivell cultural, la seva vida va estar marcada per greus dificultats: la mort prematura del pare, la ruïna de la família i la mort de la seva mare i del seu marit Lluís Sunyer només quatre anys després de casar-se. Però davant de les adversitats, la Maria, que llavors tenia 22 anys, i els seus germans petits (entre ells, el futur polític Carles), van saber treure partit de l'educació que els havien llegat els pares. No havien estat en va les tardes de Teatre Romea, els llibres comentats ni la lectura de revistes estrangeres que rebien a casa.

Unes ganes immenses d'escriure
I va ser en aquest moment, empesa per la necessitat econòmica, en què va començar a brillar la Maria Pi intel·lectual: va traduir al castellà una polèmica novel·la italiana, Las últimas vestales, i va adaptar a l'italià, i en vers, l'obra d'Adrià Gual Donzell qui cerca muller. Va guanyar alguns Jocs Florals, i va col·laborar a la revista La crònica de Palafrugell i a Feminal, on va publicar contes i articles –alguns d'ells sota el pseudònim Roser de Lacosta. Gràcies a la seva implicació en aquesta revista –Carme Karr, la directora, hi confiava molt– va entrar en contacte amb el cercle de dones del primer feminisme català, encara molt conservador, de la Catalunya de la primeria de segle. Ella hi va aportar una visió oberta al món; estava al corrent de les idees que circulaven gràcies a les lectures i al contacte amb diverses intel·lectuals europees de qui s'havia fet amiga.

Maria tenia unes ganes immenses d'escriure. Va començar diverses novel·les i textos teatrals –algun per a la seva amiga Margarida Xirgu– però no en va poder acabar cap. Les responsabilitats la van obligar a anar ajornant el moment de posar-s'hi, i la tuberculosi va tancar del tot la porta. Maria Pi Sunyer, de salut sempre fràgil, va morir el 1912, amb només 28 anys. En un article va escriure: "Tot el que és nou ens espanta perquè ens obliga a pensar". Però a ella, la por no la va aturar mai.