És evident que el qualificatiu de 'rojos' aplicat a la gent d'esquerres, particularment usat durant la darrera guerra civil, prové del color vermell de la bandera comunista i dels moviments d'esquerres en general. Cal que ens preguntem, doncs, d'on prové històricament aquesta associació.

El naixement d'un estandard
La bandera vermella fou associada per primer cop amb els revolucionaris d'esquerres quan fou adoptada pels jacobins durant la Revolució Francesa. Vuit anys més tard, el 1797, els mariners que es van amotinar en diversos vaixells de l'Armada britànica demanant una millora en les condicions de vida a bord i un augment de la paga, utilitzaren també la bandera roja com a emblema. La notícia següent ben documentada sobre l'ús d'aquest símbol data del 1831, quan un nombrós grup de treballadors van prendre la ciutat de Merthyr (sud de Gal·les) durant cinc dies, després dels quals foren massacrats per l'Exèrcit. La llegenda diu que la bandera que brandaven els revoltats estava pintada amb la sang de Dic Penderyn, heroi dels avalots.

La consolidació de la bandera roja arribaria amb la Revolució Francesa del 1848, quan els socialistes i els republicans radicals la van adoptar, destacant-ne el seu significat: "la sang dels treballadors irats". L'associació definitiva amb el socialisme, malgrat tot, no va arribar fins al 1871, quan la Comuna de París la va adoptar com a emblema. Després de la Revolució d'Octubre del 1917, la bandera vermella, amb l'afegit de la falç i el martell, va esdevenir la bandera oficial del nou Govern soviètic i va començar a ser emprada pel moviment comunista internacional.

A l'Estat espanyol, el qualificatiu de 'rojos' per als republicans en general fou fomentat pels colpistes, els quals intentaven associar la República amb el comunisme. La identificació d'ambdós elements va agafar força a partir del 1937, quan el Partit Comunista va prendre un fort protagonisme en el Govern i en l'Exèrcit, i quan l'ajuda de l'URSS al Govern republicà ja era evident. Els 'rojos' es presentaren a partir de llavors com uns sectaris disposats a vendre la 'pàtria' a una potència estrangera, contraposats als homes de l'"España nacional".