Anys d’estudi i 42 observacions des de la torre de la catedral de Frauenburg (són les que hi ha registrades) van permetre-li desmentir Aristòtil i Ptolemeu, establint una nova estructuració de l’univers amb el Sol i no la Terra ocupant-ne el centre. En aquest sistema heliocèntric la Terra quedava relegada a la categoria de planeta, que, com els altres, girava al voltant del Sol.

“Al bell mig de tot hi ha la cadira del Sol. Qui posaria aquesta llum en un lloc millor que aquest, el més bell dels temples, des del qual es pot il·luminar tot al mateix temps? [...] Com assegut en un tron reial, el Sol governa els astres que l’envolten com un cap de família”, afirmaria convençut. Copèrnic sostenia que el planeta que habitem té dos moviments: un de rotació diària sobre el seu eix i un d’anual al voltant del Sol. Segons els seus càlculs, cada planeta feia una volta al Sol a una velocitat diferent, fet que semblava explicar definitivament la manera tan estranya i diferent en què els planetes es movien.

Les seves conclusions destruïen les bases del pensament tradicional sobre l'univers
Al final dels seus dies, Copèrnic tenia clares dues coses: que les seves conclusions destruïen les bases del pensament tradicional sobre l’univers, i que esbombar-ho als quatre vents podia portar-li greus problemes perquè l’Església encara es mirava l’univers amb ulls aristotèlics, prenent com a principi immutable el fet que la Terra no es mou. És per això que la seva obra magna, 'De revolutionibus orbium coelestium' ('Sobre la revolució dels cossos celestes'), al principi només circulà entre les seves amistats més properes i sempre en petits fragments. Alguns d’aquests amics l’animaven a publicar-la, però ell s’hi resistia. Comprensible. I és que per a un fidel servidor de l’Església com Copèrnic, el fet de posar en dubte públicament el credo oficial era una bogeria, si no una traïció. 

Tot i l'oposició de l'Església catòlica, a Europa bufaven uns aires renovadors que tal vegada podien haver beneficiat l’exposició de les seves teories. L’any 1517, Martí Luter havia endegat la Reforma que posaria fi a la unitat de l’Església catòlica medieval. Fora d’Alemanya, Joan Calví aviat s’uní a la nova causa i fundà la seva pròpia Església reformada, independent de la luterana. Presbiterians escocesos, hugonots francesos o anglicans confirmaven el moment de creixent fragmentació de la unitat religiosa que vivia el Vell Continent.

El suport de l'Església luterana
El bisbe Tiedemann Giese, gran amic de Copèrnic, era membre de l’Església catòlica però simpatitzava amb la Reforma. I tan Rheticus (el jove professor de matemàtiques que l’ajudà en les seves investigacions) com el teòleg Andreas Osiander eren membres protestants de l’Església luterana. Aquests estaven convençuts que les teories copernicanes no desafiaven l’autoritat d’una Bíblia que es preocupava més de Déu, de la naturalesa i del destí de l’espècie humana que no pas de qüestions astronòmiques. Finalment, Rheticus i Osiander es van encarregar de publicar el 'De revolutionibus' i les seves últimes pàgines van veure la llum el 1543, quan Copèrnic jeia al seu llit de mort.

El sistema copernicà 'De revolutionibus orbium coelestium' (Wikimedia Commons)

Poc després de la seva desaparició, la poderosa Església catòlica intentava respondre a la fragmentació centralitzant l’organització del Tribunal de la Inquisició (fins llavors de caràcter local) i publicant l’'Índex'; una llista de llibres prohibits per als catòlics, entre els quals hi acabaria havent, a partir del 1616, el 'De revolutionibus orbium coelestium'. Així, doncs, els pocs defensors de les teories de Copèrnic de la segona meitat del segle XVI van haver d’obrir-se camí entre l’exaltació, la intolerància i el fanatisme. Enmig de tants entrebancs, les idees del canonge de Frauenburg quedarien prudentment adormides. Però només durant un temps: la via per on circularia la nova era científica havia quedat inaugurada.

Galileu i Kepler, els dos més il·lustres seguidors de Copèrnic
Poc més de dues dècades després de la publicació de 'De revolutionibus', vingueren al món l’italià Galileu (1564) i l’alemany Johannes Kepler (1571). Considerats els dos més il·lustres seguidors de Copèrnic, la seva contribució a la victòria de les tesis heliocèntriques fou definitiva. Mentre Kepler passaria a la història per redactar les lleis que descriuen el moviment dels planetes en les seves òrbites al voltant del Sol, el polèmic, enginyós, irònic i sovint sarcàstic Galileu acabaria acumulant mèrits per ser recordat com el principal artífex de la que avui coneixem com a revolució científica.