A causa de les constants guerres i la pirateria a la Mediterrània, la imatge del sarraí malvat es va anar estenent dins l'imaginari col·lectiu dels catalans d'antany. Tant fou així que amb el temps el turc es va convertir en la imatge del mal per antonomàsia, fins al punt que en moltes esglésies del nostre país aquesta por es va materialitzar amb la inclusió del cap d'un turc esculpit en algun racó, interior o exterior, de l'edifici. N'és un cas paradigmàtic la carassa que hi havia sota l'orgue de la catedral de Barcelona, la qual es va col·locar després de la batalla de Lepant (1571), i que representava un home amb un turbant. El dia dels Sants Innocents, de la seva boca, en sortien llaminadures per a la canalla, una utilització de la figura que avui qualificaríem almenys de poc respectuosa, i que ja va motivar que es retirés a la primeria de la dècada del 1970.

L'expressió ser un cap de turc, però, és relativament nova en la nostra llengua, i no ve d'aquestes imatges en pedra de les esglésies ni del costum de tallar els caps als turcs quan eren vençuts en batalla, tal com molta gent tendeix a pensar erròniament. Aquesta frase feta ve del francès. Al país veí la paranoia contra el turc també era ben present almenys des del segle XV, quan la caiguda de Constantinoble va impactar tota l'Europa cristiana. Allà la turcofòbia també va prendre cos de diverses maneres, una de les quals voltava de fira en fira. Es tractava d'una diversió que tenia per objectiu mesurar la força del participant. Això s'aconseguia a base de colpejar una fusta que representava el cap d'un home abillat amb el típic fes vermell, un cap de turc, el qual s'havia d'escapçar o fer voltejar —depenia de la versió— a base de garrotades.

D'aquí prové l'expressió ser un cap de turc, quan toca el rebre a algú que no és culpable de res, o a qui es fa culpable en representació d'un col·lectiu, talment com s'esdevenia amb els ninots que voltaven per tot França de fira en fira (o, més ben dit, amb els que queien víctima de la fanfarroneria d'algun jove fatxenda).