Com en un conte de 'Les mil i una nits', diu la llegenda que hi havia una vegada, cap al segle XI, en un poblet de l’actual Síria, un jove molt pobre anomenat Alí que no sabia què fer amb la seva vida. Fins que un dia va conèixer un vell anomenat Hasan ibn Sabbah, conegut com el 'Vell de la Muntanya', que el va portar a la seva fortalesa d’Alamut, a la serra d’Elburz, a prop de la mar Càspia, i li va donar haixix perquè en fumés. El jove es va endormiscar amb una sensació de benestar i va despertar en un Paradís ple d’hurís i de menjar de tota mena, i de banys relaxants i plaers com ell mai no havia conegut. Fins que va tornar a fumar haixix i es va adormir de nou i, en despertar-se, havia tornat a la vida miserable d’abans. Aleshores el 'Vell de la Muntanya' li va dir: “Has conegut el Paradís, on aniràs quan et moris, si mors per la meva causa”. “I què he de fer per tornar-hi?”, li va preguntar Alí, disposat a fer el que fos. “Matar”, li va dir el vell.

L'assassinat selectiu i amb punyal
Alí s’havia convertit en un 'fida’i', havia entrat a formar part de la secta dels nazarís, també coneguts com a 'haixixins', secta musulmana xiïta creada l’any 1071 per lluitar a mort contra els sunnites. El seu sistema consistia en l’assassinat selectiu, preferentment amb l’ús del punyal. Tan enemics eren dels sunnites que fins i tot es van aliar contra ells amb els cristians cavallers templers.

Abans de ser exterminats pels mamelucs i els mongols el 1256, però, van matar a tort i a dret. Com que no tenien por de morir (de fet, ho desitjaven), es van fer famosos com a artistes en l’art de l’assassinat. Van matar sunnites com el gran visir Nizam al-Mulk Tusi, que el 16 d’octubre del 1092 va ser la seva primera víctima, i cristians com Conrad de Montferrat, rei de Jerusalem. Potser per això la paraula 'haixixins' va derivar en la nostra 'assassins'. Ells en van ser els precursors.