El bestiari és, abans que res, un gènere que es desenvolupà a Europa al voltant dels segles XI i XII que reinterpreta les històries naturals de l'època clàssica, enriquides amb elements de la tradició oriental. Els monstres i animals que sota diferents formes i noms protagonitzen un bon nombre de festes del nostre país no són més que la materialització dels éssers que s'hi descriuen. Aquestes figures desfilen pels nostres carrers des del segle XIV, quan es van començar a bastir per a protagonitzar els entremesos que tenien lloc durant els fastos reials i, sobretot, al llarg del recorregut de les processons teatralitzades de la festa del Corpus.

La seva presència tenia en origen un caràcter moralitzant, i cada figura representava un conjunt de valors. El drac, documentat a València des del 1373, és la personificació del mal i la desgràcia, fins al punt que en els bestiaris medievals s'identifica amb el mateix dimoni. L'àliga, en canvi, simbolitza les ciutats vinculades a la corona per privilegi reial. Entre altres honors, tenia el privilegi exclusiu de trepitjar determinats espais sagrats, mentre que els dansadors que la portaven s'havien de sotmetre a proves i oposicions no requerides per a altres entremesos. La víbria, femella del drac —encara que el seu nom prové del mot vibre, ‘escurçó'—, era descrita en els bestiaris com un monstre que "significa aquest món malvat i verinós", l'expressió de les forces de la naturalesa agresta que només els cavallers podien arribar a dominar; ja des del segle XIV és concebuda com una figura de foc, reforçada amb elements pirotècnics. Finalment, la mulassa, un animal més domèstic però també molt característic d'aquesta mena de manifestacions, ha estat assimilat a antigues divinitats agrícoles que simbolitzaven l'esperit de l'abundància.

Altres monstres i animals propis del bestiari festiu són el lleó, el cavall (anomenats sovint cavallets) i el bou, entre altres. Modernament, el gran èxit d'aquestes manifestacions de l'imaginari popular ha afavorit l'exportació d'algunes expressions allà on no n'hi havia tradició, o bé la creació d‘éssers completament nous, més inspirats en particularitats locals que en els antics tractats medievals. Alguns d'aquests han esdevingut autèntics emblemes de les seves respectives ciutats, com és el cas de lo Marraco de Lleida, construït el 1957 a proposta de l'alcalde Blai Mola i Pintó.