A mitjan segle XIX les elits intel·lectuals de la Renaixença catalana es lamentaven amargament de la pèrdua dels bons costums. Diversos factors estaven malmetent els valors tradicionals que havien arribat incorruptes, deien, fins aquells dies. De manera soterrada o explícita, es referien a la lluita de classes o bé senzillament a l'adaptació per part dels grups populars d'hàbits i maneres de fer que poc tenien a veure amb la seva Catalunya imaginada, situada en una ruralitat harmònica i immutable.

Una de les expressions culturals en què de manera més evident es percebia aquest canvi era en la dansa o, més ben dit, els balls populars. Els balls arribats des del segle XVIII o dates més reculades estaven deixant pas als nous balls de París: polques, xotis, pasdobles... balls en què homes i dones dansaven agafats per parelles. En aquest context la sardana no era més que un antic ball popular, de moda en aquells moments en una zona molt concreta de Catalunya (l'Empordà i la Selva), ballat sovint només per homes. Atenent als gustos del públic, alguns compositors incloïen dins de les sardanes les melodies de més èxit de l'època, generalment fragments d'òpera italiana i sarsueles. Però no va ser fins als anys setanta del segle XIX quan la intel·lectualitat renaixentista va començar a projectar el seu model de país i de societat sobre aquell ball que tímidament s'implantava per altres zones del Principat. Aviat va ser dignificat amb el qualificatiu de 'dansa', una dansa que es veia idíl·lica i igualitària, alternativa al 'degenerat' ball de parelles. Va ser llavors que la sardana va esdevenir símbol d'un país harmoniós i equilibrat, l'escenificació del comportament ordenat i moral que s'esperava dels assenyats catalans.

L'esperit incorrupte
L'any 1883 l'intel·lectual conservador Pella i Forgas saludava ja la sardana amb l'apel·latiu de "ball nacional de Catalunya" i, com va passar amb tantes altres expressions ben vistes pels renaixentistes, va buscar el seu origen entre els fenicis i els grecs i va trobar la seva continuïtat en l'esperit 'incorrupte' del poble català. La divulgació definitiva de la sardana fora del seu àmbit originari, però, no arribaria fins als anys vint del segle passat, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera.