Subscriu-t'hi
Preguntes i respostes

Des de quan la sardana és 'la dansa nacional'?

Els renaixentistes l'entenien com una alternativa al degenerat ball de parelles

Roger Costa
La Sardana
La Sardana

A mitjan segle XIX les elits intel·lectuals de la Renaixença catalana es lamentaven amargament de la pèrdua dels bons costums. Diversos factors estaven malmetent els valors tradicionals que havien arribat incorruptes, deien, fins aquells dies. De manera soterrada o explícita, es referien a la lluita de classes o bé senzillament a l'adaptació per part dels grups populars d'hàbits i maneres de fer que poc tenien a veure amb la seva Catalunya imaginada, situada en una ruralitat harmònica i immutable.

Una de les expressions culturals en què de manera més evident es percebia aquest canvi era en la dansa o, més ben dit, els balls populars. Els balls arribats des del segle XVIII o dates més reculades estaven deixant pas als nous balls de París: polques, xotis, pasdobles... balls en què homes i dones dansaven agafats per parelles. En aquest context la sardana no era més que un antic ball popular, de moda en aquells moments en una zona molt concreta de Catalunya (l'Empordà i la Selva), ballat sovint només per homes. Atenent als gustos del públic, alguns compositors incloïen dins de les sardanes les melodies de més èxit de l'època, generalment fragments d'òpera italiana i sarsueles. Però no va ser fins als anys setanta del segle XIX quan la intel·lectualitat renaixentista va començar a projectar el seu model de país i de societat sobre aquell ball que tímidament s'implantava per altres zones del Principat. Aviat va ser dignificat amb el qualificatiu de 'dansa', una dansa que es veia idíl·lica i igualitària, alternativa al 'degenerat' ball de parelles. Va ser llavors que la sardana va esdevenir símbol d'un país harmoniós i equilibrat, l'escenificació del comportament ordenat i moral que s'esperava dels assenyats catalans.

L'esperit incorrupte
L'any 1883 l'intel·lectual conservador Pella i Forgas saludava ja la sardana amb l'apel·latiu de "ball nacional de Catalunya" i, com va passar amb tantes altres expressions ben vistes pels renaixentistes, va buscar el seu origen entre els fenicis i els grecs i va trobar la seva continuïtat en l'esperit 'incorrupte' del poble català. La divulgació definitiva de la sardana fora del seu àmbit originari, però, no arribaria fins als anys vint del segle passat, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto