Parlar de totes les elucubracions que s’han fet entorn d’El naixement de Venus (1485), una obra paradigmàtica carregada de símbols i d’enigmes, ens ocuparia pàgines i més pàgines. No és clar qui va encarregar la tela, quin any ni per què; segurament devia pertànyer a algun membre de la poderosa família dels Mèdici. Efectivament, aquesta composició estudiada al mil·límetre per aconseguir una harmonia perfecta, seria ideal per decorar una vil·la florentina. Però al mateix temps l’obra és paradoxal, perquè les figures humanes són plenes de defectes anatòmics.

L’únic de què tenim constància és que aquesta dolça Venus era Simonetta Cattaneo, coneguda com la bella Simonetta, una model que va ser musa de molts pintors i poetes del Renaixement. Botticelli n’estava profundament encaterinat, però era un amor impossible, perquè l’havien casada de ben joveneta amb un familiar de l’explorador Amerigo Vespucci. Per això, el pintor no en podia posseir més que els traços que la dibuixaven. I la va pintar fins a la sacietat, i després que ella morís de tisi, als 23 anys, el seu rostre encara continuava apareixent en els seus quadres, ja fos com a protagonista o mig amagada en un racó. De fet, en totes les dones de les obres de Botticelli trobem algun tret de la bella Simonetta. L’obsessió per la musa va durar més de trenta anys; en tot aquest temps, Botticelli no es va casar, ni se li van conèixer relacions sentimentals. Pensant en la seva mort, va demanar ser enterrat als peus de Simonetta, a l’església florentina d’Ognissanti, que és on encara els trobem avui.