Quan el 10 d'octubre de 1789 el doctor Joseph Ignace Guillotin va demanar a l'Assemblea Nacional francesa que aprovés l'ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny estava inventat. La més antiga que es coneix ja s'utilitzava a Escòcia al segle XIV, però també els alemanys i italians la feren servir abans que els revolucionaris francesos.

I si fem cas de l'opinió del doctor Guillotin, i de l'Assemblea francesa, l'ús de la ‘mannaia' –com l'anomenaven a Itàlia– era un progrés. Guillotin no la proposà com a mesura venjativa, sinó com a mesura filantròpica –digueu-li pietosa o humanitària, si ho preferiu– davant les tècniques que s'havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l'empalament anaven acompanyats d'una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, en el passat, s'utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l'executat.

Reticències inicials
La idea del bon doctor no tingué èxit immediatament. Quan la presentà el 1789, l'Assemblea no la va aprovar. Acceptà, en canvi, les altres propostes de Guillotin: l'estandardització de les penes d'àmbit estatal, el respecte a la família de l'ajusticiat i l'obligació de retornar el cadàver als seus parents. Amb el pas del temps, però, l'Assemblea va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d'execució i, el 1791, va encarregar a l'artesà Tobias Schmidt, fabricant de pianos, el disseny de la màquina.

El primer nom de la guillotina: 'Louisette'
Diuen que el secretari de l'Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d'assessor de l'Assemblea: provà l'invent amb uns corderets i hi donà el vistiplau. Per això, al principi, la batejaren (per què sempre va rebre noms femenins?) ‘Louisette'.

Pocs, i menys que ningú el doctor Guillotin, degueren pensar en aprovar la guillotina que, a més de ràpides, les execucions amb aquella eina serien molt més senzilles. En l'època que els francesos anomenen del Terror, entre el setembre de 1793 i el juliol de 1794, s'instal·len a França un total de 50 guillotines treballant a ple rendiment. A París, diuen, funcionaven sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000.

Hi ha vida després de la mort?
El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, amb el neguit que la maleïda invenció portés, des del 1800, aproximadament, el seu cognom.

Vint anys abans, el 1794, havia mort el primer defensor europeu de posar fi a la pena de mort, el milanès C.B. Beccaria, que, el 1764, havia escrit el ‘Tractat dels delictes i les penes', on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. ‘Que la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà', deia.