SÍ, per Miquel Deyà, degà de la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de les Illes Balears.
Igual que el seu pare, Ferran el Catòlic es plantejà la unió matrimonial en termes de poder del clan Trastàmara, com havia fet –tot i que menys– el mateix Alfons el Magnànim.

Després de la mort d'Isabel de Castella i de l'enfrontament amb part de la noblesa castellana i el seu gendre, Ferran va canviar de projecte, però l'ànsia de poder es va mantenir inalterable. El matrimoni amb Germana de Foix, si hagués tingut descendència més enllà de les hores que visqué el príncep Joan, hauria romput la unió personal.

La monarquia hispànica dels segles XVI i XVII va ser fruit de l'habilitat de Ferran, hereu de les aspiracions en aquest sentit dels Trastàmara, però sempre que ell la dirigís. Si no era així, tenia alternatives. De totes maneres, el que més admiraven els contemporanis de Ferran el Catòlic era la seva política internacional i, en termes maquiavèl·lics, l'astúcia per aconseguir els seus objectius. Tanmateix, els objectius no foren inamovibles excepte pel que fa a un: el poder.

NO, per José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'història medieval a la UAB.

En primer lloc, la idea d'una unió matrimonial de les dues branques de la dinastia Trastàmara va ser del seu pare, el rei Joan II, que necessitava el suport de la Corona de Castella en els assumptes polítics, econòmics, diplomàtics i militars. Per aquest motiu va afavorir el matrimoni del seu fill Ferran amb Isabel.

En segon lloc, perquè, a la mort d'Isabel, Ferran es va apressar a cessar el virrei de Nàpols, un noble castellà, i va posar en el seu lloc homes del seu cercle interior com Ramon de Cardona. I, en tercer lloc, perquè amb el seu matrimoni amb Germana de Foix, Ferran tenia com a objectiu tenir un hereu per als seus regnes que no fos la seva filla Joana, amb la intenció de separar de nou Castella i Aragó.

Va ser l'atzar el que va determinar que la unió dinàstica dels dos regnes es reafirmés en la figura del seu nét Carles d'Habsburg, en morir inesperadament el seu gendre, Felip el Bell, i en morir també el fill, l'hereu tan esperat, que li havia donat Germana de Foix.