L’historiador, filòsof i polític florentí Francesco Guicciardini (1483-1540) va visitar terres catalanes el 1511 quan el van nomenar ambaixador de Florència davant Ferran el Catòlic. El març d’aquell any, en anar cap a l'Aragó, va passar per Girona, que li va semblar rica i comercial, però no tant com Perpinyà; per Barcelona, bella i gran segons el seu parer, i tanmateix empobrida pel trasllat de la cort a Castella, i per Lleida, que va considerar petita i lletja en tots els aspectes. 

En la seva obra Diario di Spagna (1512) va descriure la Catalunya que havia vist com un territori muntanyenc, boscós, estèril i poc habitat, propici per al bestiar i per al conreu de blat, vi i oli. Sobre la gent, indica que té fama de ferotge i de bel·licosa i que la seva naturalesa és roïna, judici que rebla en afirmar que hi ha força assassins i bandolers a causa de les guerres privades que sovintegen entre els nobles. Gairebé sembla superflu que tot seguit Guicciardini assenyali que, de justícia, a Catalunya, n’hi ha més aviat poca. Cal suposar que en alguna cosa devem haver millorat d’aleshores ençà, oi?