Isaac Newton (1642-1727), el cervell més poderós del seu temps i pare de la física moderna, aconseguí demostrar la validesa de la llei de la gravitació universal. Aquesta llei estableix que tots els cossos materials de l’univers s’atrauen els uns als altres amb una força la intensitat de la qual s’incrementa en augmentar les masses respectives i disminuir la distància entre aquests.

La neboda de Newton, Katharine Barton, relatà a Voltaire l’anècdota, que més tard es va fer famosa, segons la qual el seu oncle havia descobert la llei el 1665 quan veié caure una poma al jardí de casa seva a Woolsthorpe. Els historiadors de la ciència, però, no donaren crèdit al relat.

Una llei robada a Robert Hooke?
A partir de l’any 1855, quan D. Brewster publicà la primera biografia intel·lectual de Newton d’importància, sabem que les coses no anaren així, i que molt probablement Newton robà la seva llei a Robert Hooke (1635-1703), conservador de la Royal Society i autor de ‘Micrographia’, una de les obres fundacionals de la microscòpia, que amb tota ingenuïtat la havia explicat.

Però la vida de Newton amaga altres sorpreses: creia en Déu però no en el dogma de la Santíssima Trinitat. El cas és que fou titular d’una càtedra al Holy and Undivided Trinity College (Col·legi de la Sagrada i Indivisible Trinitat), i una de les condicions del càrrec era que el seu titular fos nomenat clergue de l’Església anglicana. Com a home íntegre i creient, no podia enganyar Déu fent-se passar pel que no era. Afortunadament, una dispensa reial el lliurà a darrera hora d’aquest requisit. Així, doncs, pogué mantenir les seves opinions religioses en secret, tot i que en deixà constància en una sèrie d’esborranys.

Un especulador teòric
Newton concebé la física com una aproximació a Déu, i aquesta missió sagrada el portà, en algunes ocasions, a canviar el valor dels paràmetres fins a obtenir el resultat que desitjava, tot partint d’especulacions purament teòriques. El científic Richard Westfall encunyà l’expressió ‘fudge factor’, o “factor de falsificació”, per descriure algunes d’aquestes estranyes operacions.

Això feu, per exemple, quan calculà el valor de la velocitat del so. Avui dia sabem que és de 340 metres per segon, però els instruments disponibles en aquells temps eren tan inexactes que els valors que oferien eren molt superiors o molt inferiors a aquesta xifra, de tal manera que Newton no es preocupà de mesurar-lo. Li resultava més simple calcular-lo teòricament a partir de les lleis que es coneixien sobre la propagació de les ones.

Malgrat tot, el mèrit de Newton en la fixació de la llei de la gravitació va ser destacat, ja que s’havia encarregat de fonamentar-la matemàticament. Newton oferí, a més a més d’una concisa i explícita enunciació, una demostració admirablement clara i convincent que deixà tothom estupefacte.