La guerra del Vietnam fou un conflicte bèl·lic a la península d'Indoxina que va tenir lloc entre mitjan anys cinquanta i mitjan setanta. Després dels acords de Ginebra del 1954 —que consagraren la partició del país en dos: el Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (capitalista)—, les guerrilles comunistes del Vietnam del Sud (el Viet-cong) es proposaren derrocar el Govern sud-vietnamita. L'enfrontament entre els dos estats, que va acabar estenent-se a Laos i a Cambodja, va esdevenir un conflicte internacional quan els EUA i una quarantena d'estats més van donar suport al Vietnam del Sud, mentre que l'URSS i la Xina subministraven municions al Vietnam del Nord. A banda dels milers de baixes, els bombardejos massius dels EUA, l'ús del gas taronja i el ser la primera guerra retransmesa pels mitjans, la feren molt impopular per bona part de l'opinió pública occidental.

SÍ. Víctor Gavín és professor d'Història de l'Àsia Contemporània i del Màster d'Estudis Àsia-Pacífic de la Universitat de Barcelona.

No es tracta de menystenir el paper desenvolupat per Ho Chi Minh i la seva gent en el desenllaç del conflicte, però si no es té en compte el veritable front interior que se'ls va obrir a les administracions de Johnson i Nixon des de meitat dels anys 60 fins al principi de la dècada següent, no tindrem una visió completa del que el Vietnam va suposar per al Govern i la societat dels Estats Units.

La protesta es va estendre per gairebé tots els sectors de la societat. Se sol parlar de la que tingué lloc a les universitats, sobretot el fet tràgic de la mort de quatre estudiants de la Universitat de Kent State (Ohio) com a consequüència dels trets de la Guàrdia Nacional el 4 de maig de 1970. També de les accions dutes a terme per sectors de l'esquerra nord-americana, que inclogueren famosos com Jane Fonda o Donald Sutherland. Menys conegut, però no per això menys decisiu, és el clima de revolta que es generà dins les fi les de l'exèrcit, entre els soldats de lleva, que es veieren immersos en un conflicte mortífer i impossible de guanyar militarment.

Molts d'aquests no sols protagonitzaren bestialitats, com els assassinats de My Lay —quan el 16 de març de 1968 els homes de la companyia Charlie mataren els 300 habitants d'aquesta vila—, sinó que també es revoltaren  contra els seus oficials, es negaren a combatre i un cop a casa es dedicaren a informar l'opinió pública de la realitat de la guerra. Un d'aquests fou el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, John Kerry, qui l'any 1971 davant el Comitè de Relacions

Exteriors del Senat pronuncià aquesta històrica denúncia del conflicte: "Com li demanes a un home que sigui el darrer a morir al Vietnam? Que sigui el darrer de morir per una equivocació? ". Aquest front interior que se li va obrir al Govern dels Estats Units fou tan important com la resistència nord i sud-vietnamita perquè la Casa Blanca decidís posar punt fi nal a la seva intervenció al Vietnam.

NO. Daniel Gomà és investigador postdoctoral al Weatherhead East Asian Institute de la Universitat de Columbia (Nova York, EUA).

Malgrat que el conflicte del Vietnam va suposar la divisió més important en el si de la societat nord-americana des de la guerra de Secessió, no va ser decisiu. Encara que moltes de les imatges de la guerra mostren les grans manifestacions de protesta, les causes de la retirada nord-americana són sobretot de caràcter militar i geopolític. En el primer cas, el govern de Richard Nixon va adonar-se al voltant del 1970-1971 que els EUA no guanyarien la guerra a pesar de la seva superioritat militar. El règim comunista de Hanoi demostrava estar més adaptat en l'escenari bèl·lic, malgrat els massius bombardeigs sobre el Vietnam del Nord, mentre que la guerrilla comunista del Sud, el Viet-cong, causava moltes baixes en les tropes americanes i era impossible d'eliminar.

També va ser fonamental el context internacional i geopolític de l'època. És indubtable la reducció de la tensió amb la Unió Soviètica després de la fi rma del tractat SALT-1 de limitació d'armes estratègiques ofensives. Més important encara va ser el canvi de la política nord americana a l'Àsia Oriental amb la visita de Nixon a la Xina el febrer del 1972, que va suposar l'inici de la normalització diplomàtica entre Washington i Pequín. Aquests èxits i la garantia de preservar els seus interessos al sud-est asiàtic mitjançant l'aliança amb els seus tres grans eixos a la regió (Tailàndia, les Filipines i Indonèsia) van permetre que el govern de Nixon considerés com una pèrdua acceptable el Vietnam del Sud, conscient que amb la seva retirada aquell país no trigaria a ser derrotat pel Nord.

La posició contrària a la guerra de bona part de la seva opinió pública va ser tinguda en compte pel govern de Nixon, però sobretot per motius electoralistes. Les negociacions amb el Vietnam del Nord per posar fi a la participació dels EUA en la guerra van avançar ràpidament, i Nixon va ser triomfalment reelegit en els comicis del 1972.

Aquest article es va publicar per primera vegada al número 66 de la revista SÀPIENS.