A principi del segle XVII, els Països Baixos estaven immersos en la guerra per independitzar-se de l’imperi hispànic dels Àustries. La ciutat de Breda, en mans dels holandesos, era una plaça estratègica des de la qual es podia avançar cap a noves conquestes. L’objectiu del rei espanyol Felip IV era recuperar-la, cosa que va aconseguir el 1625 després d’un setge llarg i penós. Era un esdeveniment militar de primer ordre, i el rei va encarregar al pintor més brillant de la cort, Diego Velázquez, un gran quadre per commemorar-lo.

El retrat d'una monarquia justa
El cas és que, en aquella guerra, amb prou feines hi havia tropes espanyoles: només els aventurers i els delinqüents s’allistaven a l’Armada, composta majoritàriament per mercenaris estrangers. Tampoc no hi havia cap combat heroic per plasmar. El pintor es va haver de trencar les banyes per trobar un altre motiu per retratar el moment de la victòria: el moment en què Justí de Nassau, governador holandès de Breda, lliurava les claus de la ciutat a Ambrogio Spinola, el general genovès que comandava els terços de Flandes. D’aquesta manera sagaç, Velázquez va mostrar una monarquia justa que era capaç de tractar amb clemència el vençut, en un gest que anuncia més el principi de la pau que no pas la fi de la guerra.