El 1899 un jove Ramon Casas va voler despertar l’admiració dels entesos amb una obra inspirada en el clima de violència que es vivia a Barcelona en temps de bullangues obreres, d’atemptats anarquistes i de duríssima repressió policial. La disposició agosarada de les figures sobre el llenç, que es despleguen al voltant d’una gran extensió buida, i les seves enormes dimensions –gairebé cinc metres d’amplada i tres d’alçària–, són certament recursos molt efectius per dotar de més dramatisme un moment històric especialment convuls.

Tanmateix, foren precisament les dimensions de l’obra, i també una data de lliurament massa ajustada, les que li van impedir presentar-se a l’Exposició Universal de París de l’any 1900. Decebut, Casas va desar l’obra al seu taller. Al cap d’un parell d’anys, el pintor va trobar una nova oportunitat de treure a la llum la gran tela. El 1902 es vivien altre cop aldarulls greus a Barcelona –una vaga general que també va ser durament reprimida per la Guàrdia Civil. Només calia canviar la data del quadre per convertir-lo de nou en un document de l’actualitat i, ara sí, exposar-lo al Salon du Champ de Mars de la capital francesa, sota el títol de Barcelona 1902. Així, Casas a la fi es va guanyar el reconeixement que buscava –i molt més, ja que l’any següent l’Exposició Nacional de Madrid el va premiar amb la primera medalla gràcies a aquesta mateixa obra, que s’exposa al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot.