Henri Rousseau pintava mons exòtics, fantàstics i onírics, com expressa el títol del quadre. El seu estil autodidacte i lliure, aparentment simple, ingenu i naïf, en un primer moment va ser objecte de mofa dels crítics, però més tard van saber apreciar l’estil personalíssim i inimitable d’aquest agent de duanes parisenc que, en el temps lliure, es dedicava a pintar segons li dictava la imaginació. I és que Rousseau no seguia les convencions acadèmiques, sinó que confiava en la força dels sentiments. Per això el resultat de vegades era grotesc, sobretot en la representació de la natura, que ens pot semblar estranya i misteriosa, màgica i inquietant.

Per força, les escenes de la selva, un tema que l’atreia molt, havien de resultar irreals i fins i tot esperpèntiques. Rousseau, que no havia viatjat mai a cap país exòtic, partia de les passejades pels parcs de París, de les il·lustracions de les revistes i de les visites al Museu d’Història Natural. De resultes d’això, la vegetació d’El somni és completament inventada: les plantes creixen en fileres, les flors de lotus emergeixen fora de l’aigua i els plàtans neixen de qualsevol branca. Hi conviuen animals impossibles, procedents de diferents hàbitats, i al seu costat, en un sofà, reposa l’amant de l’artista. 

Quan Rousseau va presentar el quadre al Saló dels Independents de París, el poeta Apollinaire va declarar: “Indiscutiblement, aquesta pintura irradia bellesa. Estic segur que enguany ningú no se’n riurà”. Malauradament, el pintor va tenir poc temps per assaborir el reconeixement: va morir uns mesos més tard.