Cal suposar que a un polonès mitjà, a qui a col·legi li han ensenyat que pertany a una cultura mil·lenària que ha estat bressol de personalitats de referència universal com Copèrnic o, més recentment, Karol Wojtila (el papa Joan Pau II), el sorprendria bastant saber que als catalans se'ns insulta utilitzant el seu gentilici nacional. Ben mirat, què pensaríem nosaltres si, per exemple, els serbis titllessin despectivament de 'catalans' els montenegrins? Un cas xocant, això dels 'polacos', que ha rebut diverses explicacions.

La més coherent ha estat recollida recentment pels autors d''Els perquès de Catalunya', els quals situen l'origen de l'ús despectiu d'aquesta paraula contra els catalans en la coincidència quasi simultània de dos esdeveniments històrics: l'ocupació definitiva de Catalunya per les tropes franquistes al començament del 1939 i la invasió de Polònia pels nazis l'1 de setembre del mateix any.

Units per l'opressió
Segons expliquen, ambdós fets s'haurien equiparat en ambients militars durant la postguerra i això hauria donat peu a aquest ús estigmatitzador de la paraula 'polaco' aplicada als catalans. És plausible creure també que el fet que parléssim una altra llengua (la catalana) reforcés aquest sentiment de diferència i al mateix temps aquest ànim de marginalització discriminatòria.

S'ha de remarcar, tanmateix, que l'ús d'aquesta paraula com a insult no es va generalitzar fora de les casernes militars fins a la dècada dels setanta, potser paral·lelament a l'extensió de les manifestacions populars i sense ambigüitats d'afirmació catalanista en escenaris públics.

D'altres apunten que la denominació prové del fet que, al igual que Polònia, Catalunya ha perdut la majoria de guerres en les quals s'ha vist implicada, i també perquè els catalans i els polonesos, al llarg de la història, han estat sotmesos a les grans potències que els envoltaven, Rússia i Alemanya.

En la línia d'aquestes teories, no deixa de ser curiós que Catalunya i Polònia destaquessin per la lluita decidida contra els opressors sorgits d'aquella conjuntura històrica, tot i que en el primer cas es tractés d'un dictador 'feixista', que exercia alhora d'opressor social i nacional, i en el segon, d'un de 'socialista'.

La similitud arriba fins al punt que tots dos territoris van adoptar el mateix himne popular: 'L'estaca', de Lluís Llach. Aquí convé que aclarim (no se sap mai qui llegirà aquest article) que els polonesos, els de Polònia, la van haver de traduir.