Les llufes són dones encantades que viuen amagades a les muntanyes i als boscos del nostre país, responsables, entre altres fenòmens inexplicables, dels ecos que ens retornen quan cridem en aquests paratges. Caterina Albert contà a 'Solitud', per primera vegada en la literatura culta catalana, què eren aquestes criatures. Ho va fer per boca d'un pastor: "La primera d'aquelles rondalles que la Mila li oí contar, fou la de les Llufes: [...] Perquè has de sebre que les encantades erin una llei de gent molt divertida i agradada de follejar amb el jovent". La seva aparença és incerta, volàtil, indefinida. De naturalesa enginyosa, a aquests éssers els agrada de tant en tant fotre el pèl als incauts, als càndids, sobretot a l'entorn de l'acabament de l'any. En la contalla de Solitud, es riuen d'un vell que "eri innocent com un infant de cria, i tot s'ho hauria pensat fora que en el món passés cosa amb macadura de malici o d'enginy segret". Les llufes són així.

Tot i que amb el dia dels Sants Innocents l'Església recorda la matança d'infants que el rei Herodes va ordenar per evitar que Jesús esdevingués el que anunciaven les profecies, en el calendari popular aquesta data no és més que una supervivència del cicle carnestoltenc, que antigament durava de Nadal a Carnestoltes, i que tenia el seu origen en les saturnalia romanes. El dia dels Innocents, doncs, es barrejaven dos elements de la nostra fantasia popular: les llufes, aquestes animetes burlesques, es penjaven a l'esquena de la gent en el context d'uns dies d'inversió, en què era freqüent mofar-se dels babaus i dels innocents. L'escarni que els soldats romans feren de Jesús, per exemple, s'ha interpretat com un acte típic d'aquesta època.

Avui les llufes són de paper, d'una forma molt característica que tots hem après a reconèixer i a reproduir, però antigament s'usaven també draps, fulles de col, pells d'algun animal de corral, etc. El nom de llufa aplicat a la ventositat està relacionat estretament amb la inconsistència física de les fades de què hem parlat, fora del fet que els esperits, per definició, no fan olor ni pudor.