Amb 'Els afusellaments de la Moncloa', Francisco Goya elabora una condemna enèrgica de la brutalitat de la guerra en temps de la invasió francesa. Una multitud de patriotes espanyols pugen penosament el turó on trobaran la mort. Apareixen desarmats i amb els cabells esbullats: ja ho han donat tot per la pàtria i només els queda morir per aquesta.

En primer pla s’amuntega una pila de cossos morts, amb ferides espantoses. L’home de la camisa blanca que és a punt de ser executat alça les mans, indefens. Els membres sense rostre de l’escamot d’afusellament es disposen en una filera llarga i ordenada, amb les escopetes perfectament alineades. L’obra va restar durant anys als magatzems del Museo del Prado de Madrid, incompresa: les obres de grans dimensions estaven reservades a les grans gestes i mai fins al moment no s’havia tractat el fet bèl·lic d’una manera tan dramàtica, on els protagonistes es mostren derrotats i no pas com a herois.

El menyspreu cap a l’obra era tan gran que el director del museu fins i tot dubtava de l’autoria. Però quan a la fi va sortir a la llum, els historiadors de l’art van trobar-hi elements simbòlics subtils que van convertir el quadre en una de les obres cabdals de Goya. Com els estigmes a les mans de l’individu que atrau poderosament l’atenció i que recorda, en el seu gest dramàtic, la crucifixió de Jesucrist.