La idea que la noblesa té la sang blava prové del fet que els seus membres no havien de treballar a l'aire lliure com la majoria de la població, motiu pel qual la seva pell mantenia sempre una pigmentació clara com la d'un infant. Això feia que, en comparació amb la resta de mortals, semblés que pel seu cos corregués sang blava i no pas vermella, ja que la coloració blavosa característica de les artèries destaca més en les pells pàl·lides.

La literatura sobre personatges de sang blava ha reflectit aquesta característica des d'antic. A 'Tirant lo Blanc' (1490), per exemple, Joanot Martorell destaca les qualitats de "qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que altres no tenen" (la filla del rei de França) mitjançant una hipèrbole ben eloqüent: "[...] e lo Rei e la Reina e la Infanta menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats".

Posteriorment, durant l'edat moderna, els nobles utilitzaven pólvores blanques precisament per a accentuar la seva pal·lidesa -i, indirectament, presumir de "sang blava"- com a senyal distintiu dels grups populars, la pell dels quals estava colorada pel sol que els tocava mentre treballaven al camp o al carrer. No fou fins a la darreria del segle XIX i la primeria del XX, amb la irrupció de les idees higienistes i la generalització consegüent de l'estiueig entre les classes adinerades, que lluir una pell torrada començà a considerar-se signe de salut i de benestar. És llavors quan l'expressió 'sang blava' associada a la noblesa perd el sentit original, per bé que s'ha mantingut fins als nostres dies.

Estigma de desafortunats
Actualment, en part com a herència de les idees esmentades, percebem les persones morenes més aviat com a privilegiades, gent que pot passar el seu temps d'oci a l'aire lliure, esquiant o a la platja, lluny de la fàbrica o de l'oficina. Tenir la pell blanca i la sang blava ha esdevingut, contràriament, l'estigma dels afortunats.

Aquest article es va publicar al número 9 del SÀPIENS (juliol de 2003)