El 30 de juny del 323 aC moria Alexandre el Gran, rei de Macedònia que arribà a estendre el seu imperi des de la Mediterrània oriental fins a la vall de l'Indus, derrotant grecs, egipcis i perses. La seva mort comportà la divisió de l'imperi en diversos regnes, governats pels seus generals.

Una concepció divina
Alexandre el Gran fou un mite en vida i encara arriba amb força als nostres dies. La seva mare, Olimpíada, ja va començar a teixir el mite escampant la idea d'una concepció divina, i el mateix Alexandre el va cultivar amb els seus retrats a les monedes que el representaven com a Hèracles o com a Zeus Ammó, de qui es considerava fill —sobretot després de la visita a l'oracle de Siwa, a Egipte.

Com a militar va destacar, ja als 18 anys, manant la cavalleria a la batalla de Queronea (338 aC). Als 20 anys va succeir el seu pare Filip II, i a partir d'aquest moment el seu rol de conqueridor fou fulgurant: Grècia, l'Àsia Anterior, el Pròxim Orient, Egipte, l'Orient Mitjà, l'Àsia Central, creuant fins i tot l'Indus i escombrant el gran imperi persa sense conèixer ni una sola derrota.

A més dels immensos dominis que va aplegar, tenen un paper destacat en el mite la seva personalitat, la cura en la seva imatge, la fundació d'innombrables ciutats —una de les quals fou Alexandria d'Egipte—, el fet que expandís la cultura grega arreu i al mateix temps incorporés els costums orientals, imbuït, com a gran rei, del poder diví dels monarques perses. I tot això sent molt jove i en poc temps, ja que la mort li arribaria a Babilònia als 33 anys (323 aC).

Així com Alexandre va admirar l'heroi Aquil·les, tots els que vingueren després d'ell el van voler imitar. No solament va perviure el mite en l'antiguitat clàssica, sinó també en l'època medieval, gràcies a una novel·la atribuïda erròniament a Cal·lístenes. També va perviure en el món musulmà, on la figura d'Iskander (derivació d'Alexandre) es va mantenir amb gran força, depassant, fins i tot, els límits dels escenaris de les seves glòries. Ningú mai, tret del mateix Alexandre, no va tornar a conquerir, com a comandant únic i en tan sols dotze anys (334-323 aC), un imperi d'una extensió similar. De la mà de l'historiador Plutarc podem capbussar-nos millor en el mite, i el podeu llegir en la bona edició de la Bernat Metge.