El desembre del 1893 s’exposava a la Sala Parés de Barcelona l’obra 'La mort sobtada', de Joan Llimona. L’escena representada en el gran quadre —una dama sorpresa per la mort en el curs d’un dinar familiar— colpejava l’espectador, especialment per les expressions d’impotència i desolació del metge, que veia com la dissortada se li escapava de les mans, i del sacerdot, que tampoc no era a temps d’administrar-li els sagraments.

Però la força de la composició no va resultar del gust del públic, al contrari: els crítics van atacar Llimona d’una manera ferotge. “El lienzo de hoy, detestable como obra de arte, resulta ridículo como obra de enseñanza y predicación” -atacava Raimon Casellas a 'La Vanguardia'-, “No ha sabido tratar, siquiera con discreción y con decoro, el tema pavoroso de la muerte”. Tant li van doldre aquestes paraules, que Llimona va decidir desfer-se de l’obra que havia pintat amb tant de fervor. Va capgirar el quadre i, a grans pinzellades, va cobrir la fosca composició amb la verdor de la riba de l’estany de Banyoles, alhora que el tema tètric desapareixia sota l’amabilitat d’uns camperols.

Un segle més tard, una prova radiològica feta pels especialistes del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya descobria la superposició —de la qual ja es tenia notícia, entre altres coses, perquè un detall la delata: si observem el quadre de ben a prop, podem distingir els botons de la sotana del capellà, que han quedat velats, ai las!, sota les faldilles de la noia.