Subscriu-t'hi
Preguntes i respostes

Per què la maçoneria ha estat sempre temuda i mal vista?

A casa nostra els maçons han estat sovint perseguits ja sigui per les seves idees progressistes, pel paper de l'Església catòlica o per ser una de les obsessions Franco, cosa que els ha obligat a viure en clandestinitat i a quedar envoltats de misteri

Josep M. Casas (text), Josep M. Brunet (assessorament)
El compàs i l'escaire, símbols maçònics
El compàs i l'escaire, símbols maçònics Wikimedia Commons

Entre el 14 de desembre del 1946 i el 3 de maig del 1951, el general Franco va escriure una sè­rie de 49 articles antimaçònics per al diari 'Ar­riba' sota el pseudònim de Jakin Boor, que des­prés van ser compendiats en un llibre amb el títol de Masonería. Atribuïa a la maçoneria la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, la guerra contra Napoleó, les guerres carlistes, la Setmana Trà­gica, la caiguda de la monarquia i la restauració de la II República. Tot era fruit de la conspiració ma­çònica. Fins i tot es va difondre una suposada en­trevista entre Franco i el tal senyor Boor, en la qual, com és lògic, tots dos conversaven afec­tuosament i estaven d'acord amb tot.

L'obsessió antimaçònica, al general Fran­co, el va acompanyar tota la vida, i va es­mentar la maçoneria fins i tot en el seu úl­tim discurs a la Plaza de Oriente de Ma­drid l'1 d'octubre del 1975, dos mesos abans de morir. La maçoneria va ser proscrita tant per la dreta com per l'esquerra. A Rússia va estar pro­hibida des de l'arribada al poder dels bolxevics el 1917. "Ha de ser destruïda pel foc roig", deia Trotski. Els nazis, per la seva banda, basant-se en l'obra Els protocols dels savis de Sió, estaven convençuts que els jueus ha­vien fet un congrés per apropi­ar-se del món a través de les lògies maçòniques. Aquí neix el famós "contuber­nio judeo-masónico" de què també parlava sempre Franco i que ha contribuït a alimentar la llegenda negra d'una maçoneria que a casa nostra es percep envoltada d'un halo de misteri i secretisme.

De la construcció de temples...
Però les arrels de la maçoneria tenen poc de misteriós. Al voltant de l'any 1000, coincidint amb l'art romànic, els picapedrers, fusters i mestres d'obra es van comen­çar a constituir en gremis. Aquests darrers disposaven d'un cobert per guardar les eines de treball, menjar o dor­mir que denominaven lògia. Amb l'arribada de l'art gòtic aquests mestres d'obra es van fer arquitectes en el sen­tit més actual de la paraula i, com més creixien en im­portància, més es reservaren els secrets del seu ofici. Així va néixer el gremi dels maçons o mestres d'obra, for­mat pels aprenents, els oficials o companys i els mestres, que són encara avui en dia els títols o graus dels maçons actuals. Per pertànyer a aquesta confraria, calia ser pre­sentat per un mestre que assumia el paper de padrí i que responia de les capacitats i els bons costums del seu fillol.

Així funcionaven els maçons denominats operatius, que amb el temps van anar evolucionant sense perdre les antigues normes de convivència, insòlitament igua­litàries per l'època. Amb el pas dels temps, les con­fraries maçòniques van començar a admetre per­sones que no pertanyien a l'ofici de la construcció, però que buscaven un lloc de reflexió i de frater­nitat lluny dels dogmatismes que imposava la fe cristiana. Se'ls coneixia com els maçons adop­tats o constructors simbòlics, i van derivar en el que es coneix com a maçoneria especulativa.

...a la construcció de l'home
D'aquesta manera, de la maçoneria ope­rativa que construïa edificis es va passar a l'especulativa o simbòlica, l'objectiu de la qual era la construcció d'un és­ser humà cada vegada més refinat espiritualment. Així, de la matei­xa manera que els mestres inicia­ven els deixebles en l'ús de les eines de la construcció, en la segona existeixen igualment aquestes iniciacions, en les quals cada eina simbolitza alguna virtut humana que s'ha de treballar en aquest procés d'aprenentatge interior.

L'auge de la maçoneria especulativa es va produir du­rant la Il·lustració. En un temps encara dominat pels dog­mes religiosos i l'absolutisme, els maçons es trobaven per intercanviar lliurement idees polítiques, avenços cientí­fics o pensament d'altres tradicions com l'egípcia, la pi­tagòrica o l'hebrea, talment com un club de tertúlia. Així arribem al 1717, quan quatre lògies angleses van unir-se per crear la que seria la Gran Lògia Unida d'Anglaterra, la societat maçònica més antiga. Les normes que regla­menten la seva organització i els seus treballs apareixen el 1723, any en què es publiquen les bases d'aquesta so­cietat redactades per James Anderson i Théophile Désa­guliers i conegudes com les Constitucions d'Andersen.

Només cinc anys després, el 1728, un grup d'anglesos liderats pel duc Felip de Wharton van fundar a Madrid el que es considera la pri­mera lògia de l'Estat espa­nyol. Wharton va morir tres anys després al monestir de Poblet, on els monjos l'ha­vien acollit, malalt. La se­va sepultura va ser-hi fins al 1952, any en què Franco, arran de la seva visita al mo­nestir restaurat, va exigir a l'abat que la retirés. Amb tot, encara avui és lloc de pelegrinatge per als maçons que busquen al cementiri la seva deteriorada làpida.

Prohibida tant per la Inquisició (1738) com pels reis Ferran VI (1751) i Carles III, l'activitat maçònica a Ca­talunya no es va desplegar fins a la invasió napoleòni­ca del 1808. En aquells temps, els regiments de l'Exèr­cit francès, i també de l'anglès, disposaven de lògies in­tegrades per oficials i sotsoficials on, en instal·lar-se en una localitat, s'iniciaven civils. Va ser així com els angle­sos van estendre la maçoneria a Amèrica, Àfrica, Aus­tràlia i l'Índia, i els francesos, a Catalunya. Les diverses lògies que van fundar els afrancesats es van agrupar el 1809 al voltant de la denominada Gran Logia Nacional de España. Dues tenien el seu temple a l'antic monestir de Sant Agustí Vell, al carrer del Comerç núm. 11 de Barce­lona, El Triomf de l'Amistat i Els Amics Fidels de Napoleó.

Aquesta estreta relació entre les primeres lògies i els invasors francesos va valdre a la maçoneria l'oposició dels sectors patriotes. A més, el seu caràcter reformista es trobava a l'antítesi del pensament tradicionalista. De fet, el 1812 les Corts de Cadis ja havien prohibit la maço­neria, fet ratificat al retorn de Ferran VII. Ell mateix de­ia que "todos los masones son liberales y todos los libera­les son masones", de manera que durant la seva dècada absolutista, els maçons van ser perseguits amb especial aferrissament. Un any després de la seva mort, el 1833, la reina regent Maria Cristina va promulgar un reial de­cret d'amnistia per als maçons, però la pràctica maçòni­ca va continuar estant prohibida, de manera que les re­unions o tingudes, en llenguatge maçó, es van continu­ar fent en secret.

La maçoneria com ascensor social
Però sempre hi havia algú que no sabia (o no volia) con­servar el secret. Això és el que va passar el 1853 a la lò­gia del barri de Gràcia de Barcelona San Juan de España, en la qual va tenir lloc una batuda policial quan els seus membres es trobaven reunits al domicili del mestre de la lògia, el francès Aurèle Eybert. Segons sembla, els delators van ser dos antics membres de la societat que n'havien estat expulsats per mala conducta. El mestre va ser con­demnat a set anys de presó i la resta, a quatre; però final­ment van ser indultats per la reina Isabel II a causa de les pressions del Govern francès. Arran d'aquest fet, les lògi­es també gracienques Sabiduría i La Sagesse van suspen­dre temporalment les seves reunions, el que en argot ma­çònic es coneix com a abatre les columnes.

La maçoneria només va deixar d'estar proscrita a l'Es­tat durant la Revolució de Setembre del 1868 (la Gloriosa), encapçalada pel general Joan Prim, que era maçó. Aques­ta nova conjuntura va permetre que la pràctica maçònica arrelés amb força a Catalunya i que, més enllà dels seus propòsits inicials, es convertís en una porta d'entrada en els cercles intel·lectuals i polítics i en una manera d'escalar so­cialment. És, doncs, a partir d'aques­ta revolució que nombroses personali­tats públiques esdevenen maçones, com el dramaturg i guanyador dels Jocs Florals Víctor Balaguer. Per saber l'abast que va tenir la maçoneria en aquell mo­ment, només cal fixar-se en el nomenclàtor dels carrers de l'Eixample, escrit per Balaguer el 1863. La majoria dels noms propis coetanis corresponen a maçons.

Així, grans noms de la intel·lectualitat, de la política d'esquerres i del naixent sindicalisme obrer foren franc­maçons. Per això no és estrany que la primera organit­zació francmaçònica plenament catalana recollís els ide­als del moviment republicà federal català, que defensava la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Aquest pen­sament polític es va traslladar en el si de la germandat, que volia independitzar-se dels grans orients espanyols. D'aquesta manera, el 1879, tres lògies de Barcelona (Hu­manidad, Silencio i La Verdad) van fundar el Gran Capí­tol Català, del qual va ser elegit president Rossend Arús, considerat el fundador de la maçoneria catalana. Aquest empresari, periodista i filantrop va deixar el seu llegat a la Biblioteca Arús, impulsada també pel seu amic, el po­lític i igualment maçó Valentí Almirall.

El Gran Capítol d'Arús pretenia agrupar totes les lògi­es catalanes però sols va aconseguir atraure'n set. Amb tot, l'empresari no es va rendir i va buscar el suport del Gran Orient Lusità Unit per mirar d'aconse­guir l'autonomia de les lògies catalanes. El 1885 l'obediència portuguesa va donar el vistiplau a la formació de la Gran Lògia Simbòlica Departamental de Catalunya, integrada per les lògies Avant, Porvenir de la Humanidad, Creación i Razón. Amb tot, els portuguesos no van perme­tre que els catalans es constituïs­sin en obediència pròpia, per la qual cosa era preceptiu el reco­neixement per part d'una altra gran lògia. Lluny de donar-se per vençuts, els maçons catalans li­derats per Arús van decidir actu­ar pel seu compte i el mateix any van constituir la Gran Lògia Simbòlica Regional Cata­lana-Balear. A la nova obediència, s'hi van adherir 14 lò­gies, i va firmar un tractat de mutu reconeixement amb el Gran Oriente Nacional de España, que reconeixia la Catalana-Balear com l'única autoritat sobirana i legíti­ma de la maçoneria simbòlica al Principat i les Illes. Així va ser com l'any 1887 la francmaçoneria catalana resta­va plenament reconeguda com a família de la francma­çoneria universal.

La maçoneria va viure aleshores el seu moment àlgid. Mai no hi ha hagut tantes lògies ni maçons a Catalunya com a la darreria del segle XIX. Només a Barcelona hi havia en actiu més de 40 tallers i es publicaven diversos diaris, com Barcelona Masónica o La Concordia. Les se­ves files es nodrien principalment de republicans fede­rals, lliurepensadors i, a partir del 1880, anarquistes, pe­rò també d'emigrants porto-riquenys, filipins i sobretot cubans, que exercien una notable influència en les lògies. La presència de l'orde a l'illa caribenya era encara més im­portant que a l'Estat i bevia de la tradició maçona nord-americana. És per això que les seves lògies tenien un ca­ràcter marcadament autonomista, fins al punt que ma­çons com José Martí o Máximo Gómez van encapçalar el moviment independentista cubà. A l'Estat, aquest fet va propiciar una forta campanya antimaçònica. S'acu­sava els maçons d'haver tramat un complot a les lògies, ordit des dels EUA, per afavorir la causa independentis­ta de les colònies. En definitiva, es creia que la maçone­ria era l'origen del desastre colonial espanyol.

Un maçó com a cap de turc
Aquest estat d'opinió va arribar a desencadenar la inter­venció policial contra les lògies estatals. Van confiscar-ne la documentació i van detenir alguns dels seus dirigents acusats de col·laborar amb els insurrectes. A Catalunya, al desastre colonial s'hi van afegir els fets de la Setma­na Tràgica i l'afusellament del pedagog i maçó Francesc Ferrer i Guàrdia, i això va sumir la maçoneria catalana en una profunda crisi. El nombre de lògies i de membres es va reduir dràsticament i entre 5.000 i 15.000 maçons es van convertir en germans dorments o inactius. Els ta­llers que continuaren actius pertanyien majoritàriament a la Gran Lògia Simbòlica Catalana-Balear i al Gran Ori­ent d'Espanya (GOE), que es van unir sota el nom d'Ate­neu Humanitat, amb seu al número 7 del carrer d'Ataülf de Barcelona. El 1920 aquesta unió es va desfer i la Cata­lana-Balear, després d'intentar ser reconeguda per altres lògies estrangeres sense èxit, va canviar el seu nom pel de Gran Logia Simbólica Española (GLSE).

En ple procés de recuperació de la maçoneria a Cata­lunya, el setembre del 1923 va arribar la dictadura militar de Primo de Rivera. Al principi, el règim va ser tolerant amb la maçoneria, però el 1925 les autoritats de Barce­lona van ordenar el tancament de totes les lògies, per no permetre que un representant de l'autoritat assistís a les reunions, tal com estipulava la llei. Els impediments que van trobar els maçons per organitzar el Congrés Maçò­nic Iberoamericà, aprofitant l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, van marcar un punt d'inflexió per a l'orde, que es va plantejar començar a intervenir més ac­tivament en la política del país amb l'objectiu d'unir les forces d'esquerres i, en el cas de la GLE, d'impulsar un model federalista d'Estat i l'ensenyament laic.

Tal com havia passat en el segle XIX, va ser llavors quan la maçoneria es va tornar a posar de moda i les sol·licituds d'ingrés es van començar a acumular a les ofici­nes dels tallers. La seva rellevància en la vida política es fa evident quan es constata que a les Corts Constituents del 1931 hi havia fins a 183 maçons, la influència dels quals va quedar plasmada en la redacció de la Constitució i en l'elaboració de nombroses lleis. En el primer Govern de la Segona República, 6 dels 11 ministres eren maçons, en­tre els quals hi havia el president, Niceto Alcalá Zamora, el ministre d'Estat, Alejandro Lerroux, i Manuel Azaña, ministre de la Guerra. Catalunya, per la seva banda, hi va contribuir amb 17 diputats maçons, dels quals 10 perta­nyien a Esquerra Republicana de Catalunya. 2 presidents de la Generalitat, Lluís Companys i Josep Irla, i 14 con­sellers del Govern autònom català durant la República també van ser maçons.

Sembla que l'aversió de Franco vers la maçone­ria estaria relacionada amb les dues vegades que va intentar pertànyer-hi i va ser rebutjat. El primer cop havia estat quan era tinent coronel i va presen­tar la seva sol·licitud en la lògia Lukus de Larraix, for­mada per civils i militars. Van ser aquests últims els qui no l'acceptaren, al·legant, entre altres motius, que Fran­co havia acceptat l'ascens a tinent coronel per mèrits de guerra quan s'havia compromès —igual que la resta dels seus companys d'armes al Marroc— a no acceptar cap ascens per aquest motiu. El segon va ser el 1932 a Madrid
espeel
També aquesta vegada van ser els militars els que s'oposa­ren al seu ingrés, a més del seu pro­pi germà Ramon Franco, maçó i diputat d'ERC. No obstant, no hi ha cap prova que de­mostri aquest fet.
Només dos mesos després de l'alçament militar, el 15 de setembre del 1936, Franco va emetre el primer de­cret contra la maçoneria a les Canàries. Així va comen­çar l'embargament dels béns de les lògies i la persecu­ció de maçons a través dels seus arxius, mentre a Alge­sires, Saragossa, la Corunya, Zamora, Valladolid, Cadis i Granada començaven a produir-se execucions sumarís­simes de maçons.

La incessant persecució franquista
Tres setmanes després que el Govern de la República es traslladés a Barcelona, la tardor del 1937, també ho va fer el Supremo Consejo de la Masonería, tal com reflecteixen els documents franquistes segons els quals: "En la calle de la Puerta del Ángel nº 24, a partir de las cuatro de la tar­de se reúne toda la masonería española e internacional. Es la sede del Supremo Consejo 33 y del Consejo General Sim­bólico". El 21 de desembre del 1938, Franco va donar dos mesos per esborrar tots els símbols de caràcter maçònic, incloent-hi els de les tombes o panteons, i un any després va promoure la llei de responsabilitats polítiques, que il·legalitzava les lògies maçòniques i que es va fer amb ca­ràcter retroactiu a partir del 1934. Això va permetre per­seguir aquells que havien estat maçons en temps de la República, quan la seva activitat era perfectament legal.

El 1940, Franco va decretar la llei per la repressió de la maçoneria i el comunisme i va crear el tribunal espe­cial del mateix nom. La llista de perseguits es va engrei­xar significativament després del nomenament de Mar­celino Ulibarri com a director del Servicio de Recupera­ción de Documentos de Salamanca, que va fer una tasca ingent. Es calcula que a l'Estat podia haver-hi en aquells moments uns 5.000 maçons i, curiosament, aquest ser­vei va arribar a confeccionar més de 80.000 expedients, fitxant fins i tot els que havien viscut en el segle XIX tant a la Península com a les colònies.

Trobades d'amagat on ara hi ha SÀPIENS
Els franquistes sí que van permetre, en canvi, que funci­onessin les lògies maçòniques de les bases nord-ameri­canes de Torrejón de Ardoz, Saragossa i Rota. A la resta, els va tocar viure temps de clandestinitat. Una de les lò­gies clandestines més actives durant els primers anys del franquisme va ser la Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la cooperativa La Popular Santsenca, al número 13 del carrer de Premià del barri de Sants de Barcelona, justament a l'edifici on avui es troba la redacció de Sàpi­ens. La lògia constava d'una quarantena de mem­bres i es reunia cada quinze dies fins que l'hivern del 1946 van ser detinguts alguns dels seus germans Un altre punt de trobada clau era el número 10 del carrer de Fontanella.

Aquí hi havia l'Acadèmia Fontanella, pro­pietat de Miquel Cabra, un maçó iniciat a França i que es va convertir en el contacte dels maçons que tornaven a Espanya a l'inici dels 70. Gràcies a ell, que es guarda­va les targetes de visita dels germans que l'anaven a veu­re, es va poder confeccionar el primer registre clandes­tí de maçons. Els vespres de reunió, les aules de l'Aca­dèmia es convertien en el temple de la lògia Catalunya, que més tard es va anomenar Perseverança. Les troba­des sempre es feien amb molt poc material per poder-lo recollir en cas que arribés la policia i, per evitar sospites, Cabra deia al porter de la finca que es tractava d'una reu­nió de professors. Entre els seus assistents, hi figuren dos membres històrics de la maçoneria a l'Estat: Lluís Salat i Rafel Vilaplana, que arribaren a ser els grans mestres de la Gran Logia de España i de la Gran Logia Simbólica Es­pañola, respectivament.

Avui, a l'Estat hi ha uns 6.000 maçons, la meitat dels quals a Catalunya. La xifra, comparada amb la dels 280.000 maçons francesos o el més d'un milió de maçons anglesos, demostra com va arribar a ser de profunda la seva perse­cució i el seu extermini durant el franquisme.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto