Durant molt temps s'ha donat per bona l'explicació que el caganer és un vestigi supervivent d'antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d'abundor i sort, representats en un context de religiositat popular domèstica com és el pessebre. Així ho van creure els folkloristes de casa nostra fins a la primera meitat del segle XX, i això és el que han divulgat molts experts en cultura popular fins avui, sense plantejar-se poc ni gaire d'on ve aquesta teoria. L'antropòleg postmodern Alberto Cardín, entre d'altres, continuava, a la darreria del segle passat, donant pàbul a aquesta interpretació. Des del meu punt de vista, contràriament, es tracta d'explicacions elitistes que no fan més que donar una pàtina de misteri a quelcom simpàtic i quotidià.

Hipòtesis més recents enfoquen la qüestió d'una altra manera, tot emfasitzant la dimensió lúdica i carnavalesca del fenomen pessebrista. Així, l'antropòloga Josefina Roma parla d'una mena d'inversió burlesca que es dóna com a contrapartida a la representació oficial de la religió. És evident en aquest sentit que els personatges dels pessebres estan adaptats gairebé tots a la realitat local, allunyats de la versió oficial dels fets situats a Palestina fa dos mil anys. Els pagesos amb barretina, els pollets i les masies que proliferen als nostres pessebres, doncs, no fan més que atansar-nos una història mística i allunyada de la nostra realitat. En el mateix ordre de coses, hom estableix un paral·lel entre el caganer i els personatges de les cançons populars nadalenques, com el rabadà, la funció dels quals és fer baixar a la realitat de la gent esdeveniments de gran altura i rigor teològic. Finalment, el paper destacat que tenen els nens en la configuració dels pessebres atansen tot plegat a una mena de joc domèstic, íntim, en què la figura del caganer no fa més que aproximar-nos tots aquells personatges de ficció.

Els primers caganers documentats daten de les acaballes del segle XVII i el començament del XVIII. Són, en origen, una mena de personificació en tres dimensions d'escenes quotidianes que ja es representaven en rajoles decoratives des del segle XVI, entre elles la imprescindible acció de defecar (o cagar).