Us imagineu un periquito amb aspecte de gat? Difícil, certament. Si ens atenem a raons històriques, tanmateix, la mascota de l'Espanyol hauria de ser un gat, en comptes d'un ocell. Sembla impossible, però les dades són, en aquest cas, irrefutables.

Aquesta història comença l'any 1922 amb Xut!, un setmanari satíric centrat en l'esport, molt popular fins al seu tancament l'any 1936. Valentí Castanys, dibuixant i director de la publicació, representava sempre els seguidors de l'Espanyol com quatre gats negres, en al·lusió a l'escàs nombre de socis de l'entitat i, possiblement, a la seva mala sort. A la darreria dels anys vint, paral·lelament, esdevingueren populars les pel·lícules de Felix the cat, traduït al castellà com el Gato Perico o Periquito, ja que era un dels primers personatges de dibuixos animats que parlava, gràcies a la introducció del so en el cinema. La gent no va tardar gaire a associar ambdues figures. Tant fou així, que a la portada de Xut! del 26 d'agost del 1930, en què es comentava el traspàs de Zamora al Reial Madrid, Castanys substituí els quatre gats negres per quatre gats pericos. No queda clar, però, si fou el dibuixant qui popularitzà l'apel·latiu o bé foren els lectors, que haurien identificat els quatre gats amb el personatge del cel·luloide.

Per si això no fos suficient, la prova definitiva la trobem a El Látigo Deportivo, una altra publicació satírica, que el mateix any publicava una caricatura en què apareix un lleó amb samarreta a ratlles i l'avi amb la samarreta del Barça. Un senyor vestit de blanc es plany a un gat negre igual que el gat Fèlix, a qui es dirigeix amb el nom de Perico. L'al·lusió a l'Espanyol en la figura del perico és clara, perquè aquell any Athletic i Barça foren campió i subcampió respectivament, el Madrid tercer i l'Espanyol quart.

Després, amb el franquisme, quedà allò de pericos i periquitos, però la imatge que s'hi associava fou esborrada pel temps i la dictadura. A mitjan anys setanta, amb motiu del 75è aniversari de la fundació de l'Espanyol, el club va editar uns adhesius amb la silueta de l'ocell, una prova de la força que havia pres en l'imaginari col·lectiu espanyolista la nova icona, i una manera, alhora, d'alimentar-la.