1. Problemes interns
August, a la darreria del segle I aC, havia creat un nou règim sense abolir formalment la República, per la qual cosa no hi havia unes lleis de successió clares. Encara que amb algun problema, el sistema va funcionar i l’economia de l’Imperi, ben administrada, es va mantenir forta durant un temps. Però els enfrontaments interns van comportar una crisi econòmica i institucional. A les acaballes del segle II dC van arribar les guerres civils, i van aparèixer diversos caps militars que van ser proclamats emperadors per les seves legions.

2. Problemes externs
Aquestes crisis van provocar que les fronteres de l’Imperi quedessin poc defensades i s’hi introduïssin grups de bàrbars diversos. Molts ho feien per participar del seu superior nivell de vida, i eren acceptats fins i tot per les autoritats romanes; d’altres, en forma d'incursions i saqueigs, ho feien moguts per la pressió demogràfica.

Segle II. L'imperi més extens
La gestió d’un imperi de grans proporcions genera diversos problemes interns que cal sumar a l’elevat cost de la protecció de les fronteres.
117. Mort de Trajà
181. Fi de les grans conquestes

Segle III. L'inici de la decadència
La politització de les legions i una incipient crisi econòmica porten al període anomenat d’anarquia, amb diversos cops d’estat. Els enfrontaments fronterers amb els bàrbars comencen a ser habituals.
253.  Francs i germànics envaeixen les Gàl·lies i en són expulsats.
259.  Francs i germànics penetren a Hispània.
286.  Dioclecià instaura la tetrarquia, que divideix l’Imperi en dues meitats.

Segle IV. Bàrbars en territori romà
L’avanç imparable dels huns desplaça diverses tribus, que es veuen obligades a anar cap a Occident, pressionant les fronteres de l’Imperi. Alguns s’estableixen en territori romà, d’altres passen a formar part de l’exèrcit imperial.
313. Constantí dicta l’edicte de Milà i el cristianisme és tolerat oficialment.
395. Mort de l’emperador Teodosi. Es parteix l’Imperi entre els seus dos fills: Honori a Occident i Arcadi a Orient.

Segle V. La gran debacle
L’Imperi, en crisi: les ciutats perden habitants, la inflació creix i també la corrupció. La situació impedeix fer front als atacs cada vegada més nombrosos i s’incrementen les concessions a les tribus bàrbares.
451. Els huns d’Àtila creuen el Rin, envaeixen la Gàl·lia i saquegen el nord d’Itàlia.
475. Independència del regne visigot a Hispània.
476. Odoacre deposa l’últim emperador, Ròmul Augústul. Fi de l’imperi Romà d’Occident.

Visigots, ostrogots, francs... L'imperi va mantenir contacte i enfrontaments amb diferents pobles 'bàrbars', com els anomenaven. Us diem qui era qui.

Visigots
Procedents del riu Vístula. Cristianitzats al segle IV, van mantenir contactes freqüents amb els romans, als qui subministraven mercenaris. Es van assentar a la península Ibèrica.

Ostrogots
El grup mes nombrós, originari de la conca del Dnièper. Van ser derrotats pels huns, però després de la desaparició d’Àtila van instaurar el seu propi regne en terres italianes.

Francs
Des del baix Rin van pressionar les fronteres de Roma fins a formar un important regne a França. La seva infanteria armada amb destrals de combat era molt temible.

Sàrmates
D’origen irànic-escita, procedents de la mar Negra, tenien una poderosa cavalleria. Es van barrejar amb elements eslaus i finalment s’assentaren a les vores de la mar Bàltica.

Huns
De raça mongoloide, al segle III aC van iniciar una llarga migració des del nord de la Xina. Eren pastors nòmades i grans guerrers a cavall. La seva pressió va desplaçar altres tribus de bàrbars cap a les fronteres de l’imperi Romà.

Vàndals
Procedents de la conca del riu Oder, van travessar la Gàl·lia i Hispània per formar un regne al nord d’Àfrica. Posteriorment van ser derrotats per l’imperi Bizantí.