L’any 1772, la reina Carlota d’Anglaterra va encarregar al pintor alemany Johann Zoffany, retratista de la cort, un quadre que reunís les meravelles de la Galleria degli Uffizi, de què tant se sentia parlar. Un cop acordada una assignació anual de diners força considerable, Zoffany va partir cap a Florència on es va lliurar a l’obra, un treball lent i minuciós que es va allargar cinc anys.

Van ser temps difícils per al pintor, que passava un fred de mil diables al palau dels Mèdici, i va veure morir el seu fill de pocs mesos en un malaurat accident. En contrapartida, va fer amistats interessants, perquè va coincidir amb un estol d’aristòcrates que feien el Grand Tour —un viatge per Europa per conèixer el bressol de l’art; tot i que, en realitat, aquest turisme no tenia gaire a veure amb la cultura, sinó amb les aparences. En aquest quadre es reconeixen més de cinquanta obres d’art i objectes antics, i també hi apareixen 20 sirs que les comenten, admirats. Zoffany s’havia esforçat per encabir-hi els amics. Però quan va lliurar l’obra acabada a la reina, li va caure una pluja d’amonestacions.

La corona havia destinat molts diners per a la realització d’un quadre que, en paraules del diputat Horace Walpole, “ha quedat massa ple, sobretot per culpa de l’estol de viatgers que hi apareixen i que no tenen cap mena d’interès”. Zoffany no va treballar mai més per a la casa reial. I al cap de poc temps el quadre també va quedar arraconat, perquè en un dels seus atacs de bogeria el rei Jordi el va intentar guixar.