Jean-Auguste-Dominique Ingres va ser el màxim exponent del neoclassicisme francès del principi del segle XIX. Gran amant del dibuix, experimentava sempre amb les línies corbes, i per això li agradava pintar el cos femení. Però Ingres s’obsessionava tant a buscar l’ideal que no podia acceptar la realitat si no estava a l’altura de les seves aspiracions. Si observem aquesta odalisca, ens adonarem que és massa allargassada. Sembla que el pintor no en tenia prou amb les corbes de les dones reals, i les perllongava al seu gust.

El recurs de distorsionar els cossos per adaptar-los a unes composicions complexes no era res de nou en la història de l’art, ja que els manieristes, al segle XVI, es van fer un fart de dibuixar madones de colls extremament llargs i nimfes en torsions exagerades. Però si bé els manieristes jugaven a fer-ho evident, Ingres, en canvi, pretén que ens empassem que les dones que pinta són reals.

Una 'dona objecte' que ens mira, però que està feta per ser mirada
L’odalisca és versemblant a primera vista, i cal mirar-la bé per observar que la curvatura de la columna vertebral i la rotació de la pelvis són impossibles (segons un estudi anatòmic, presenta tres o quatre vèrtebres de més), i que el braç esquerre és més curt que el dret. Els crítics de l’època ho van atribuir a un error del pintor, però el cert és que Ingres realitzava aquestes distorsions deliberadament. Tenia la convicció que pintava formes perfectes, perquè responien a les proporcions clàssiques tal com ell les entenia. D’aquesta manera converteix la dona en una veritable esclava, una 'dona objecte' que ens mira, però que està feta per ser mirada.