No. La resposta és simple perquè el catalanisme polític té una data de naixement concreta: el 9 d’octubre del 1880, el dia en què va començar el Primer Congrés Catalanista, gairebé deu anys després de l’atemptat contra Prim. És cert que la renaixença venia de la dècada dels trenta, i que la recuperació de l’idioma havia dut un auge del patriotisme lligat a la ideologia federal i republicana, i que, en aquest sentit, Valentí Almirall va començar la publicació d’un diari anomenat 'El Estado Catalán' l’any 1869. I que un mes abans de l’elecció de Prim com a president d’Espanya, va tenir lloc el pacte de Tortosa, que perseguia, si fa o no fa, la descentralització del Partit Republicà Democràtic Federal, de manera que els antics territoris de la Corona d’Aragó tinguessin una direcció pròpia.

Tot plegat, però, té relació amb una alça patriòtica que es va viure a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX. Un patriotisme del qual el general Prim va participar sempre. Com a mostra, aquest discurs declamat al Congrés dels Diputats el 27 de novembre del 1851: “Es conveniente que sepan los catalanes si han de estar eternamente mandados como en país conquistado [...] Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan. Pero si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, amarradles a la mesa el cuchillo com hizo aquel rey [...], sea Cataluña talada y destruida, y sembrada desal, porque así y solo así, doblaréis nuestra cerviz, venceréis nuestra altivez y domaréis nuestra fuerza”.

Prim parlava en català a les tropes de Valls, descrivint-les com “la gente de mi tierra”, i no se n’avergonyia; tenia un accent marcat quan usava el castellà i, el dia que una senyora, a Madrid, li ho va retreure, va replicar: “El disgusto sería mío si al hablar en Reus me notaran dejo castellano”. Coneixia la història del país i va defensar sempre que va poder els interessos de la burgesia catalana a Madrid.

El general Prim, des de la catalanitat, se sentia còmode com a espanyol
Però en el seu imaginari polític, el catalanisme no s’havia formulat i els balbuceigs que va poder conèixer anaven lligats a una ideologia oposada a la seva: el republicanisme. No es pot jutjar el general Prim des d’aquest prisma: seria més fàcil entendre’l com un últim austriacista. Algú que, des de la catalanitat, se sentia còmode com a espanyol. Però era conscient que calia articular millor les diferents parts que componien Espanya i creia que, per això, li calia arribar al graó més alt del poder. Des d’allí li seria possible, d’entrada, canviar el principal destorb per a aquest procés: els Borbó. I, després, anar baixant. No li ho van deixar fer.