Conta una llegenda hindú que, en temps immemorials, a la platja d’una illa remota, el déu Xiva va iniciar la seva esposa Parvati en els misteris del ioga. Parvati es va adormir, però la lliçó la va escoltar des del mar un poderós savi al qual se l’havia empassat un peix. Shiva va reconèixer la grandesa d’aquest savi i, lluny de castigar-lo per haver-lo espiat, li va concedir l’autoritat per ensenyar la pràctica del ioga. Així va començar la transmissió d’aquest coneixement a la humanitat, en una línia de mestre a deixeble que es remunta, doncs, al mateix déu Xiva.

Seguint la pista dels primers ioguis
Ja en el terreny de la història, les coses no són tan senzilles. Les arrels més profundes de l’hinduisme —i per tant del ioga— les trobem als Vedes, un conjunt d’himnes religiosos transmesos oralment durant generacions. Molt probablement es tracta de les composicions literàries més antigues en qualsevol llengua: els especialistes consideren que el gruix de les composicions pertanyen al tercer mil·lenni abans de la nostra era, si no al quart.

Però, què és exactament el ioga? La paraula deriva de l’arrel sànscrita 'yuj', que té diversos significats: es pot traduir per ‘controlar’, ‘unir’, ‘conjugar’... Podem definir el ioga com aquell conjunt de pràctiques físiques, mentals i espirituals desenvolupades dins de la tradició índia que tenen com a finalitat donar accés a un estat de pau interior i de contemplació religiosa.

En la seva forma més arcaica, el ioga era una combinació d’adoració ritual i meditació, amb una estreta associació amb el culte sacrificial que es troba a la base de la cosmovisió vèdica. Als Vedes rarament apareix el terme ‘ioga’, però els seus versos estan imbuïts d’un simbolisme que evoca les pràctiques psicofísiques que s’associen amb el ioga. Les meditacions dels 'rishis' (‘vidents’) que van compondre els Vedes contenen moltes de les característiques que s’associen als ioguis: concentració, atenció, austeritat i privacions, regulació de la respiració en connexió amb el recitat dels himnes rituals, experiències visionàries i, sobretot, el concepte d’autosacrifici per assolir l’encontre amb la realitat transcendent.