A finals del 4000 aC, els mesopotàmics van impulsar coneixements que van servir de base als grecs. De fet, van inventar els primers sistemes estructurats d’escriptura i de numeració, utilitzant la base de numeració 60, una xifra que consideraven màgica. Per la seva banda, els egipcis van inventar i aplicar un sistema decimal, amb base 10, que amb els anys s’erigiria en el d’ús més freqüent i que és el que utilitzem actualment.

Totes dues civilitzacions van inventar els primers calendaris, basats en el cicle de la Lluna i que donaven anys de 354 dies. Però seguir un calendari lunar generava un desfasament en les estacions, que s’ajusten als 365 dies i quart de l’any solar. Més endavant, els romans també van marcar tendència. I és que un altre calendari que va gaudir de gran popularitat va ser el julià, creat per l’astrònom grec Sosígenes d’Alexandria i acceptat en l’imperi Romà de Juli Cèsar l’any 46 aC, que es basava en el moviment del Sol. Amb ell es van intentar resoldre els problemes del calendari egipci, que no preveia anys de traspàs.

La proposta de Gregori XIII
Així, aquell any de canvi va comptar amb 455 dies, ja que s’hi arribava amb una diferència acumulada de bastants dies per compensar el desplaçament del calendari egipci. Van afegir-s’hi dos mesos extres i 23 dies més al febrer. A més, l’astrònom de Juli Cèsar també va mirar de resoldre parcialment el problema del calendari egipci introduint-hi un dia extra cada quatre anys. Naixia així la tradició dels anys de traspàs; i com a fundador del nou calendari, Juli Cèsar es va dedicar un mes a si mateix, el de juliol, amb 31 dies. Quan el seu nebot Octavi August es va convertir en emperador de Roma, també es va apropiar un mes, el d’agost, i el va dotar d’un dia més, que va treure del mes de febrer. Amb el pas dels segles el calendari julià seria millorat pel gregorià, desenvolupat i donat a conèixer pel papa Gregori XIII l’any 1582. La nova proposta evitava que els anys de traspàs caiguessin en centenes, excepte quan fossin divisibles entre quatre.